La relació d’Anglaterra amb la resta de països que al segle XIX arribaren a constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda és força similar a la relació de Castella amb la resta de països que, passat el temps, han constituït el regne d’Espanya. Hi ha singularitats, és clar, però el paper d’Anglaterra és parió del de Castella; i el de Gal·les, Escòcia i Irlanda, similar als regnes de la Corona d’Aragó i altres territoris històrics de la península.
Tanmateix, la relació històrica d’Irlanda amb Anglaterra (i a partir de 1707, amb la Gran Bretanya) presenta certes particularitats (vegeu «La història del feble i el fort». Donarem primer una ullada als tipus d’organització política a Europa quan el destí dels països estava condicionat pel que feien o deixaven de fer els individus de la classe al cim de la piràmide social, la reialesa; dels seus matrimonis, de la seua descendència (de si hi havia o no; i en alguns casos, del sexe dels nadons), de la religió que professaven, de la seua luciditat o manca d’ella, dels seus interessos, rancúnies i vanitats, dels conflictes i guerres que sovint enfrontaven monarques amb estrets llaços familiars. Era l’època de les monarquies compostes o múltiples. Ens limitarem a la britànica i la hispànica.
Tipus de monarquia composta
En una monarquia composta, un rei ho és de diversos regnes. Els súbdits d’un regne esperen que el comportament reial amb ells siga respectuós amb la seua singularitat, com si tinguessen el rei en exclusiva. La necessitat d’un tractament distintiu és més evident en el tipus de monarquia composta aequae principaliter, «igualment important», quan cada regne conserva les seues lleis i institucions. Malgrat això, sovint un dels regnes esdevé dominant. Un altre sistema és el denominat «unió accessòria», quan un dels regnes de la corona destaca per aplicar als altres les seues lleis i institucions que, regint per a tots els regnes, els confereixen uniformitat. La corona de Castella era d’aquest segon tipus. La reconquesta s’originà a Astúries i a mesura que avançava, nous regnes s’incorporaven en unió accessòria. Després de la conquesta de Granada, les corts de Castella tenien representació de huit regnes (Castella, Lleó, Toledo, Múrcia, Còrdova, Jaén, Sevilla i Granada).
La inicial unió dinàstica per matrimoni del regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, i la posterior ampliació amb els regnes de València i Mallorca sota el principi aeque principaliter, es conegué durant segles com la «Corona»(1). La Corona no tenia Corts pròpies, sols els regnes les tenien. Fou Ferran el Catòlic qui li afegí «Aragó» en el darrer terç del segle XV (vegeu aquest article). Arribà la unió dinàstica de Ferran i Isabel. I els regnats de la dinastia Habsburg durant els quals, la relació dels regnes de la Corona d’Aragó amb Castella era també del tipus aeque principaliter. Foren els decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó, que anul·len les institucions pròpies. També és cert que durant el regnat de Felip IV Habsburg de Castella, la política i les maniobres del comte-duc d’Olivares ja estaven decididament adreçades a aconseguir la uniformitat sota el domini de Castella.
Respecte a l’origen de les monarquies compostes, a més de matrimonis i herències, i la conquesta mitjançant el conflicte armat, també hi havia, de vegades, l’oferta espontània d’un país demanant-li a un rei que l’acceptés com a un regne de la seua corona. Un exemple és el Pacte de la Pèronne, quan Catalunya, escaldada per la política d’Olivares, se separa (unilateralment) de la corona castellana i signa amb França l’adhesió aeque principaliter a la corona francesa.
La monarquia britànica
Etimològicament, Espanya és un terme geogràfic que deriva d’Hispania, el nom amb el qual els romans es referien a la península Ibèrica. Castella esdevingué el regne que arribà a imposar la seua voluntat sobre els altres regnes de la península Ibèrica. La Gran Bretanya també és un terme geogràfic, l’illa més gran de les illes britàniques. Anglaterra esdevingué el país que arribà a dominar la resta de països de les illes britàniques.
Si el monarca d’Anglaterra Enric II Plantagenet es feu amb el senyoriu d’Irlanda al segle XII (vegeu «La colonització d’Irlanda»), l’ànsia de la corona anglesa per imposar la seua hegemonia en l’illa de la Gran Bretanya ja fou manifestada en les guerres d’Eduard I Plantagenet que, a les acaballes del segle XIII, conquerí el regne de Gal·les i ocupà Escòcia. Aquesta resistí i guanyà de nou la independència. Fou l’època de William Wallace i el rei Robert del llinatge Bruce escocés. Gal·les fou la primera conquesta anglesa. Compartia rei amb el país ocupant, però mantingué certa personalitat política mitjançant el seu sistema legal fins que Enric VIII Tudor l’absorbí, al mode en què Felip V Borbó absorbí la dels regnes de la corona d’Aragó a principis de segle XVIII. Fou una anglicització enllestida per les Actes de Gal·les entre 1535 i 1542, un conjunt de lleis que podrien considerar-se similars als decrets de Nova Planta borbònics. Simultàniament, Enric VIII converteix el senyoriu d’Irlanda en regne iniciant la denominada Reconquesta d’Irlanda.
En 1603, amb Gal·les ja assimilada a Anglaterra, i succeint a Isabel I Tudor (la reina verge, filla d’Enric VIII i Anna Bolena), té lloc la unió de les corones d’Anglaterra i Escòcia en la persona del nebot d’Isabel, Jaume I de la dinastia escocesa Stuart. Anglaterra, Escòcia i Irlanda són aleshores tres regnes amb el mateix rei, teòricament autònoms sota el principi aeque principaliter, i que continuaren tenint els seus propis parlaments. Ara bé, la independència política que gaudia Escòcia no la tenien els irlandesos. Els reis Stuart ho eren de tres regnes fins que sota el regnat d’Anna, la darrera Stuart, tingué lloc el Tractat d’Unió Anglaterra-Escòcia que creà el regne de la Gran Bretanya. Els tres regnes es convertiren en dos.
Irlanda fou un cas singular
Realment no fou un regne aeque principaliter de la corona anglesa, primer, o britànica, després. Tampoc fou del tipus unió accessòria, assimilada al regne dominant, perquè, fins a 1800, mantingué el seu parlament. I és que la subordinació del parlament irlandés a Anglaterra fou completa, si considerem la forma que aquesta controlava la legislació. Les lleis que es presentaven al parlament irlandés per la seua aprovació, havien de tindre, prèviament, el vistiplau del monarca i del seu consell. Se’n diu un parlament de titella.
(1) I que s’expandí per la Mediterrània occidental.
