El Camí és una iniciativa que va sorgir fa vint anys per conèixer i gaudir de la nostra terra i la nostra cultura, un camí que va cosint els pobles, de poble en poble fent camí com diu el nostre lema, una ruta que va unint totes les comarques, un camí ple de vivències i d’emocions, on es barregen cultura, paisatges, poemes, gastronomia i rondalles.
En aquest article podeu gaudir d’alguns dels moments més intensos d’un dia d’El Camí al País Valencià. Moments transcendentals que ens posen les emocions a flor de pell. Voldria retraure’n alguns.
La retrobada
El Camí enforteix els vincles amb les persones que hi participen, augmenta l’estima entre la gent que hi va, i ens facilita trobar-nos amb amics i amigues de la resta de País Valencià. Quan s’apropa el moment d’arribar al poble després de fer tal vegada molts quilòmetres de carretera i aparcar el cotxe, encara a trenc d’alba ens encaminem amb impaciència a la plaça del poble, normalment el punt de trobada de l’activitat, alguns s’endinsen en el primer bar de la població per fer-se un café calentet de bon matí, que els done forces per aguantar.
Tal vegada alguns rostres desconeguts s’acosten al grup, sempre hi ha alguna persona nova que s’anima a participar-hi perquè ha vist la convocatòria a les xarxes socials, o en alguna associació local i algunes vegades a Diari La Veu del País Valencià. Intentem explicar-los breument qui som i què fem, i els convidem a formar part de la nostra associació.
Van acostant-se també cares conegudes del nord, del sud, de terra endins, o de mar enllà, les emocions pugen a flor de pell quan vas reconeixent les cares, el goig de retrobar-nos, i les abraçades i els besos li donen caliu al rogle, barrejats amb la preocupació pels que encara no han arribat, en un moment d’espera i d’alegria, de trobar-nos en un poble desconegut tal vegada per la majoria, però que ens acull a persones que vivim de punta a punta de País Valencià. Moltes vegades d’alguns ulls més sensibles brollen emocions sinceres.
Les explicacions
Explicacions n’hi ha moltes durant el recorregut, de vegades de gent pagada, de vegades de gent propera, o d’associacions del poble, de vegades al matí, abans de començar, de vegades mentre caminem i de vegades en acabar, de vegades de dia, i alguna vegada de nit, molts són guies o són persones que volen aportar alguna dada interessant. Moltes persones en parlar ens acosten més al paisatge que veiem, ens parlen dels cims o dels carrers, o dels treballs antics, algunes persones transmeten l’amor del seu poble, la lluita per conservar un territori dels atacs especuladors, i el goig de mostrar-lo i protegir-lo. De vegades ens porten a racons meravellosos i amagats que nosaltres no sabríem anar-hi.
Finalment, l’agraïment pel treball fet per part del grup, gràcies a les explicacions, ens assabentem de les rondalles, de la toponímia, de la història del poble i de les paraules específiques, de la situació demogràfica, si hi ha despoblació o pel contrari van creixent els pobles, gràcies a les explicacions connectem més amb aquells indrets, els conreus i l’economia, de què viuen la gent d’aquell poble o l’estat de salut de la llengua.
Les lectures
Després d’una estona caminant, o unes hores, aturar-nos un moment per recuperar l’alè, per gaudir de la conversa amb els companys i companyes de grup, però també per escoltar a l’ombra d’un pinar o d’una garrofera la veu d’una persona del grup, que enlaira versos o descripcions sobre el lloc o el poble que passem triat per llegir, recordar persones que havien recollit paraules de persones del poble per fer-les presents en aquell moment.
Els dinars i la gastronomia
Tal vegada quan arribem cansats i ens asseiem a la taula és un moment especial per molta de la gent, amb una cervesa fresca després d’haver passat calor. Veure els plats de la carta i escorcollar quin és el més adient, depenent de la tradició i dels productes d’aquell poble, de la cuina tradicional o del que ens recomana el cambrer, és un moment d’espera i de gaudir dels sentits del gust i de l’olfacte, de la conversa amb els companys i companyes i d’una cervesa fresca.
El paisatge
Caminar ens fa sentir protagonistes d’una aventura, albirar el paisatge ens fa endinsar amb el tarannà dels pobles, els diferents colors segons l’estació, els rojos de les fulles tardorenques i el blanc, groc o morat de les flors a la primavera, conéixer la geografia, la monumentalitat de les nostres muntanyes amb els esquinçats tallats, com van canviant de forma depenent de la nostra situació i com es van allunyant quan continuem caminant.
Descobrim com perles precioses el patrimoni humà, tan divers, com les estructures de pedra seca, siguen cabanes, parets o mosaics a terra, els boscos que ens conviden a endinsar-nos per les seues sendes i gaudir del caliu i la protecció de la calor de l’estiu. O en els pobles menuts, com enlairen el seu campanar cap al cel com un coet, i com es van apropant quan arribem, submergint-nos en el seu entramat de carrers i places.
Tanta diversitat, paisatges de mar, paisatges urbans, paisatges rurals, paisatges de bosc, paisatge de platja, gaudint de la seua varietat. Quan pugem un turó sempre tenim el plaer de veure una vall o una plana, de veure els pobles disseminats, els conreus dibuixats com en un paper i el camí que hem fet. L’oratge pot ser feréstec i ardent o suau i plaent, però sempre és el nostre company de viatge, la pluja, el vent, la brisa, la boira, el sol, el fred i la calor.
La Música al Camí
La música sempre ens acompanya, hem de trobar quina cançó parla dels indrets on anem, o dels pobles per on passem o quina denuncia una injustícia. L’alegria de connectar una cançó que ja sabíem amb un indret que acabem de conèixer. Notar l’espés silenci del grup i escoltar el prim fil de veu de Raimon cantant «Veles e Vents» d’Ausiàs March a l’ermita de Sant Miquel de Rafelcofer, a la Safor, o «Les Vermaores» d’Al Tall quan passàvem prop del Pinós a la font de l’Almorquí al Vinalopó. O cantar «La manta al coll i el cabasset» en passar pel Postiguet, prop d’Alacant. O recordar «La Panderola» en passar per Almassora, o «Les Anguiles» tot travessant l’Albufera de València. O cantar «El Vell Montgó» de Paco Muñoz quan travessem les Planes. O tal vegada sentir «El País de l’Olivera» de Xavi Sarrià en passar per Traiguera o Canet o «La Corroquina» en passar prop de Morella, als Ports, o el «Darrer diumenge d’octubre» d’Al Tall quan pugem la muntanyeta de «la Patà» al Puig, o la Jota Muixentina quan anem de la font de la Figuera a Moixent, o «De Vacances» de l’Ovidi Montllor quan caminem pel barranc del Cinc cap a Alcoi, o «L’U de la Font de la Figuera» a la Costera. Però hi ha una cançó que sempre oneja com una bandera que uneix totes les veus, com una pinya de muixeranga, «La Malaguenya de Barxeta» fa trontollar els vidres del bar, sembre oneja al vent com un himne quan parlem de córrer pobles i com un fènix el País Valencià s’alçarà d’entre les cendres.
El Comiat
El sol ja se’n va a la posta i les gallines al joquer, el cansament va acumulant-se després del dia tan ple, de sorpreses i sentiments, de nervis i alegries, però arriba l’hora del comiat, l’hora de l’adeu o millor, de dir fins a l’altra, abraçades intenses amb les persones estimades, i un sentiment sincer d’amor, besades i molts quilòmetres per davant fins a arribar a casa. Mil sensacions encara bullen al cap de totes les vivències passades. Sempre amb el desig de tornar a veure ben prompte en una nova aventura les nostres persones estimades d’arreu del País Valencià.
