‘Demonitzen’ les paraules que consideren pertorbadores per al pensament únic que pretenen, sacralitzen unes altres que afavoreixen la interpretació de la realitat que ens mostren i, finalment, apel·len a l’ambigüitat conceptual d’algunes altres per confondre’ns. Vegem-ne alguns exemples.
Paraules ‘demonitzades’
Antisistema. L’empren contra els qui protesten per desacreditar totalment el seu qüestionament. Com si fóra una actitud irracional i fora d’allò humanament concebible. En realitat ser antisistema és una obligació en aquest moment històric. Fins i tot el Papa va qualificar aquest sistema de “excloent” i va dir que “mata”, ni més ni menys.
Radical. L’usen sempre contra els antisistema. Mai l’apliquen als inflexibles representants del poder. Llevar-li l’habitatge i mantenir-li el deute als qui no poden pagar la hipoteca perquè els van fer pagar la crisi, per exemple, no és radical.
Veneçuela (‘Chavisme’). Han aconseguit que només esmenta-la ens remeta a un país en fallida a causa de la dictadura que el governa. Una “dictadura” que en els últims 14 anys va guanyar 18 de les 19 consultes populars a les quals ha concorregut que, per cert, són més eleccions de les que s’havien celebrat en els 50 anys anteriors a la seua arribada. Una “dictadura” que va fer “visibles” milions d’exclosos, que té unes dades econòmiques utòpiques per a la majoria dels països del món i on el 80% dels mitjans de comunicació estan en mans privades i són opositors al Govern. Una “dictadura” envejable, certament.
Comunisme. Seixanta anys després del Maccarthisme, encara juguen amb la imatge d’una ideologia que li lleva els xiquets a les famílies i s’apodera de les nostres pertinences. La imatge d’una cosa tenebrosa, quan es tracta, senzillament, d’una altra forma d’organitzar-nos per a viure.
Lluita de classes. L’han ocultat sota una suposada coherència social en la mesura en què els destinats a obeir no alteren l’ordre establit. En cas contrari, diuen que l’estan provocant. “Clar que existeix la lluita de classes -va dir el multimilionari Warren Buffet- i va guanyant la meua”.
Referèndums. No volen ni veure’ls. El dret a decidir els amoïna. I quan els fan, com va ocórrer amb l’OTAN, els manipulen descaradament (recorden l’eslògan “A l’OTAN, d’entrada, NO”, que volia dir Sí). Pel que sembla, decidir en les qüestions que concerneixen la nostra vida és cosa d’ells, que són els qui en saben.
Protesta de carrer. Es posen nerviosos amb la gent al carrer fora del seu control, i que assumeix el seu dret a intervenir en els temes públics, en els de tots. “Així no s’aconsegueix gens”, diuen, quan en realitat així es van aconseguir tots els drets laborals i socials que ara estan abolint perquè “el país ho necessita”. Els que protesten no són “el país”?
Paraules sacralitzades
Mercats. Se’ls nomena com si foren un ens abstracte, celestial, que des del llimbs es dicta el que cal fer. Amaguen que l’assumpte és molt més terrenal. Es tracta de les principals empreses, els amos de les quals tenen noms i cognoms, i són les que realment decideixen. Els governants obeeixen, administren els seus béns.
Capitalisme. Un sistema econòmic i de vida com un altre qualsevol amb l’excepció que genera milions de pobres, d’exclosos i que mata de fam també a milions de persones, al mateix temps que una minoria gaudeix obscenament d’aquesta situació. De cap manera és “la fi de la història” (Fukuyama). Al contrari, és un sistema que cal canviar per a una vida millor, justa i democràtica.
Transició. El pas de la dictadura franquista a la democràcia representativa, que se’ns va vendre com a modèlic. Desenes d’autors ens han explicat, des de llavors, que la dreta va manejar la situació en perjudici de la majoria, que va haver de resignar drets bàsics.
Creixement. Tots creiem que està bé crèixer econòmicament, que açò és el progrés, sense qüestionar-nos si en realitat és així. Es pot crèixer indefinidament? Està bé destruir la naturalesa per a crèixer? El creixement econòmic, tan desigual d’altra banda, és millor que el creixement humà? No hi haurà una altra manera de crèixer?
Austeritat. Hem acceptat que és una necessitat per a superar la crisi. I que són els treballadors (cada vegada més pobres) els qui han d’assumir-la. A tot açò, rebem notícies que els rics ho són cada vegada més i que s’han enriquit molt més en aquesta crisi. Llavors?
Inversors. Si creiem els missatges oficials, veiem en els inversors uns senyors amb diners disposats a donar-nos treball i portar-nos prosperitat, com Adelson, per exemple. Per açò hem de portar-nos bé, acceptar treballs brossa, condicions de vida cada vegada pitjors i sacrificis que redundaran, “al final del túnel”, en el nostre benefici. Mentrestant, el benefici és d’aquests senyors que si posen un euro és per a emportar-se’n 5 almenys. Qui ajuda qui?
Paraules equívoques
Democràcia. És el govern del poble, pel poble i per al poble, com ens deien en el col·legi. Després vam aprendre que es tracta que els qui integren la Troica, a qui ni tan sols coneixem, prenguen una sèrie de decisions que acaten els governants “perquè així ho exigeixen els mercats”.
Crisi. Seria alguna cosa així com un fet de la naturalesa. Com la pluja o el vent, que de sobte ens va afectar. Per descomptat, no té responsables. Ni es tracta d’una estafa del capital financer que hem de pagar les víctimes.
Populisme. Aquesta paraula apareix cada vegada que, en qualsevol país del món, un governant pren mesures a favor del poble. O siga, li donen un caràcter pejoratiu quan és tot el contrari.
Ajustos. Amb aquesta paraula ens transmeten la sensació d’arreglar alguna cosa, acomodar-ho bé, perquè funcione millor. En la pràctica, vol dir abaixar els sous dels treballadors i llevar-los drets socials i laborals perquè les grans empreses no perden beneficis.
Economia. Ens parlen com si solament existira una economia, l’Economia. Per descomptat, l’economia de mercat. Com si estiguera exempta d’ideologia i de política. Com un fet científic irrefutable. La veritat és que, àdhuc dins del capitalisme, hi ha moltes maneres d’entendre l’economia. Hi ha economies que fins i tot inclouen la gent i no solament parlen de xifres.
Llibertat. Segons l’entenen ells, “la meua llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre”. És a dir, que l’altre limita la meua llibertat. És la filosofia del neoliberalisme, de l’individualisme a ultrança. Per a nosaltres, la llibertat de cadascun comença amb la llibertat de l’altre. Ningú és lliure si no ho són tots.
Dictadura. El capitalisme ja no necessita dictadors polítics com els que va utilitzar en el passat. Per això ara estan els mercats, que són més subtils i més nets.
Flexibilització. S’usa molt en l’àmbit laboral. La flexibilització laboral no significa una altra cosa que poder acomiadar els treballadors quan els done la gana i pràcticament sense indemnitzacions. Són molt hàbils per als eufemismes.
Liberalització. Un altre subtil eufemisme que assenyala cap a un costat i va cap a l’altre. Liberalitzar el sector energètic, per dir un, és passar-ho del públic al privat sense complex. O siga, cedir a les empreses privades el que abans era de tots.
En definitiva, el poder utilitza totes les seues armes per a sotmetre la majoria. Però la més important, perquè és la que menys es veu, és la del pensament. La de fer-nos veure la realitat com ells la veuen. És que, com deia un amic, “si el cavall pensara, s’acabaria l’equitació”. Per açò, és molt saludable per a la ment fer tots els dies un exercici de descodificació dels missatges, per no confondre’ns.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
