A ma casa recorde que de vegades deiem que mon pare i jo érem “mig moros”. Ho déiem simplement perquè teníem la pell més bruna i el nostre bronzejat en arribar l’estiu era més ràpid. Mig moros. No vaig a posar-me a discutir ara sobre si això era micro-racisme o no. De fet, estic segur que no, perquè es deia de veres. Mon pare, de família de llauradors de Paterna, és normal que fos “mig moro”. Això formava part de la nostra cultura popular, de la nostra identitat popular, com l’arrop i tallaetes, els socarrats i les manises, els catxaps (els pastissos de Paterna), l’arnadí, les séquies i la paella al mig de la taula. Les novel·les de Blasco Ibáñez estan plenes de referències a la “sangre moruna” dels llauradors valencians, i, en el seu cas, per a què ens anem a enganyar, el matís racista sí hi és. I classista, tot barrejat, com acostuma a ser el racisme.
Ho vinc a dir perquè de broma, com no donant-li massa importància, assolíem que no érem exactament blancs. Potser per això quan molts anys després vaig anar als Estats Units, en omplir l’infamant paperet d’immigració on et demanen que declares la teua etnicitat no se’m va acudir posar que soc blanc caucàsic com em consta que fan molts espanyols i moltes espanyoles que possiblement o no s’han vist del tot en l’espill o no saben què vol dir ser blanc caucàsic.
Després, en viure durant sis mesos a un poble del Midwest on estava el college on vaig donar classe com a professor visitant, mai em vaig sentir exactament blanc. No ho era a les tendes del poble, evidentment: “why are you here?”, em cridà un home una vegada pel carrer amb actitud gens amistosa. No ho era al bar, on assumien que era mexicà, però no ho era tampoc al campus. Jo estava allà per millorar la fluidesa en castellà dels meus estudiants, aborígen curiós en mig de la neu i dels camps de dacsa. Recorde l’estupor d’un professor en un dinar perquè el meu objectiu en la vida era tornar a València i no tractar de quedar-me en aquella terra promesa. De fet, agafí el costum de dinar tots els dissabtes al restaurant mexicà El Rodeo on quan em veien entrar per la porta em posaven ja una Tecate a la taula, i després xarràvem sobre les seues vides i sobre la meua, i ens contàvem les excentricitats dels gringos i les seues assumpcions sobre els hispànics, categoria comuna en la qual entràvem ells i jo. Crec que El Rodeo era el lloc públic on em sentia més còmode i relaxat en aquella freda primavera a Richmond, Indiana.
Ho vinc a dir perquè sempre m’han fet molta gràcia els espanyols racistes, els nostres patètics supremacistes blancs que ni tan sols seríen blancs per als supremacistes blancs de l’estat d’Indiana. Però també en fan molta gràcia en general els espanyolets i espanyoletes que miren des d’un país pobre del sud d’Europa el que està més al sud, Amèrica Llatina, o el que és encara més graciós, Xina (vos jure que ho fan), per damunt del muscle. També l’escàndol dels mitjans en descobrir que per als nord-americans Antonio Banderas no és blanc. Les successives crisis no els han llevat als espanyols la seua condició de nous rics que abraçaren amb entusiasme en entrar a la Unió Europea quan encara es deia Mercat Comú com una part fonamental de l’anomenada “Cultura de la Transició”.
Però també detecte eixe gest en una part de l’esquerra, que se sent subjecte privilegiat que condescendeix paternalment a donar veu al subaltern. No fa molt vaig veure un tuit benintencionant que condemnava amb raó els “salvadors blancs” que van a fer-se fotos exòtiques amb xiquets africans i ho feia a partir d’una foto en que es podia veure un d’aquestos espanyols amb un xiquet africà presa al país del xiquet. El tuit emprava la paraula “racialitzat” per referir-se al xiquet, quan, si algú seria el racialitzat en aquell context seria el salvador blanc -o blanc del sud d’europa, per ser precisos. Els racialitzats sempre són els altres. La mirada de la denunciant del xicot de la foto estava tan carregada d’etnocentrisme, de l’il·lusòria consciència de la pròpia “blancor” i de que eixa blancor és el grau zero de la “racialització” com la del xicot turista. Els seus paternalismes eren contigus.
La mateixa paraula “racialitzat” em genera desconfiança. Igual és perquè soc “mig moro” a la manera que ho eren els llauradors de Paterna, però trobe que la “racialització” té molts graus i que si ens posem a llegir determinismes també nosaltres a partir del color de la pell o la forma dels ulls podem acabar en una mena de fisiologisme lombrosià profundament racista. Lluitar contra el racisme és no presuposar, precisament. I lluitar contrà l’estigmatizació dels altres per raons culturals, ètniques o de procedència. I mirar-los d’igual a igual. Perquè l’existència dels altres és una construcció ideològica. I porquè nosaltres també som els altres d’algú que se sent superior a nosaltres per ser diferent. La solidaritat és la tendresa dels pobles, ja ho va dir un savi. I la solidaritat per definició és entre iguals. En el fons és així de senzill.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
