No hi ha una xifra oficial i unificada que reculla totes les dones polítiques acusades de corrupció a l’Estat espanyol. El motiu? Les dades judicials no es desagreguen per gènere. Però no calen estadístiques per constatar una evidència: la majoria dels casos de corrupció política tenen rostre d’home. I els pocs casos protagonitzats per dones tenen, majoritàriament, una altra cosa en comú: té nom i cognoms, i es diu Partit Popular.
La corrupció té gènere. És masculí. Segons informes com els de Transparència Internacional, el perfil típic de la persona corrupta a l’ Estat espanyol és el d’un home d’edat mitjana amb poder institucional o partitocràtic. I això no és casual. La corrupció no és només el robatori de diners públics: és un sistema patriarcal de favors, silencis, pactes entre mascles alfa, vincles de poder masclistes forjats en clubs privats, despatxos foscos i lògiques d’impunitat compartida.
Per això, quan les dones entren al poder, la corrupció tremola. No perquè siguen màgiques o incorruptibles, sinó perquè trenquen el sistema de complicitats masclistes que ha regit durant dècades. Quan una dona —i sobretot una feminista— arriba a una posició de responsabilitat, el patriarcat institucional s’incomoda. El seu lideratge no entra en l’esquema mafiós del “jo et tape això i tu em deixes fer allò”. El seu compromís amb la rendició de comptes molesta. I, per això, se les ataca, se les arracona, se les titlla d’histèriques, de radicals, d’exagerades.
I sí, som radicals. Radicalment compromeses amb la transparència, amb la igualtat i amb la dignitat democràtica. Perquè sabem que el poder no ha de servir per perpetuar privilegis, sinó per garantir drets.
Ara bé, fixem-nos en els noms de les poques dones que han estat implicades en trames de corrupció: Rita Barberá, Esperanza Aguirre, Ana Mato, María José Alcón, Luisa Pastor… totes del Partit Popular. No estem davant d’una coincidència: estem davant d’un model de partit profundament jeràrquic, clientelar i masclista. Un partit on les dones que han arribat a llocs de poder sovint ho han fet seguint les lògiques del patriarcat, no per trencar-les. On el masclisme no només campa lliure, sinó que s’institucionalitza i es blanqueja. Un partit que no només ha protagonitzat la majoria de trames de corrupció política d’aquest país, sinó que quan pot, arrasa amb les polítiques d’igualtat, les institucions feministes i els drets socials conquerits.
Per això no és només una qüestió de posar més dones al poder. És una qüestió de posar feminisme. Un feminisme que no siga decoratiu ni d’aparador, sinó de base, combatiu i transformador. Un feminisme que denuncie que el masclisme i la corrupció són dues cares de la mateixa moneda. Que entenga que el patriarcat no és només una estructura de dominació sobre les dones, sinó també una xarxa de poder que sosté el saqueig sistemàtic de recursos públics.
El futur que volem no és només paritari. És feminista. És net. I és radicalment digne.
Èlida Puig és la coordinadora de de l’àrea de la dona d’Intersindical Valenciana.
