Vivim temps confusos. Missatges carregats d’odi i por omplin xarxes socials, discursos polítics i fins i tot converses de carrer. Alguns d’aquests discursos van dirigits contra les persones migrants, presentant-les com una amenaça, com si no tingueren dret a buscar un futur millor. Evidentment, no es refereixen a totes les persones migrants. Només als pobres. Als qui no tenen nom. Als ningú.

Però parem un moment i pensem: les nostres pròpies famílies, les d’Almenara, d’on venen?

Una part de la meua, per exemple, va vindre d’Andalusia. Altres famílies del poble van arribar des de Castella, Aragó, Múrcia o altres racons d’Espanya. Van vindre buscant treball, una vida millor, un futur per als seus fills. Van alçar les seues cases amb les seues pròpies mans, com si foren protagonistes de la pel·lícula El 47. Així van nàixer barris com el de Dalt de la Muralla, també conegut com la petita Rússia, o el Raval, que enguany recupera les seues festes amb orgull.

I no només això. També hi ha famílies benestants d’Almenara que van fer les Amèriques —o millor dit, Europa— i van construir el seu futur a França, per exemple. Aleshores, què ens fa diferents de qui ara arriba d’altres llocs del món buscant exactament el mateix? Res.

Tots i totes volem el mateix: viure amb dignitat, tindre un futur, i ser feliços. No deixem que ens manipulen. No deixem que ens facen creure que hi ha persones de primera i de segona. Els nostres avis i àvies, els nostres pares i mares, també van ser “els de fora” en algun moment. I van ser valents. Van lluitar. Ara ens toca a nosaltres defensar la memòria i ser coherents amb la nostra pròpia història.

En una societat diversa com la nostra, assumir un compromís antiracista ja no és una opció, sinó una responsabilitat ètica i col·lectiva. No n’hi ha prou amb “no ser racista”; cal ser activament antiracista, reconéixer els privilegis que moltes persones exerceixen de manera inconscient i qüestionar les estructures socials que perpetuen la discriminació racial.

Això implica escoltar les veus de les persones racialitzades, visibilitzar les seues experiències, i actuar davant de qualsevol expressió de racisme, siga subtil o evident. El compromís antiracista també passa per l’educació, per la revisió crítica dels discursos dominants i per la voluntat de construir espais més inclusius, justos i equitatius.

Romandre en silenci davant del racisme és contribuir-hi; només mitjançant l’acció decidida i sostinguda podrem avançar cap a una societat que no sols celebre la diversitat, sinó que la garantisca com un dret fonamental.

Almenara és un poble acollidor, divers i amb orgull de la seua gent. Que cap discurs d’odi ens faça oblidar d’on venim. Perquè només així sabrem on volem anar. I amb qui volem anar.

Prou d’odi. Més empatia. Més memòria.

Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.

Més notícies
Notícia: La UV pot usar exclusivament el valencià en les comunicacions internes
Comparteix
El TSJ valida la norma de la Universitat de València, atés que considera que respecta els drets lingüístics del personal
Notícia: Faustino tem perdre el treball per culpa del requisit lingüístic
Comparteix
RELAT | "Les lamentacions de Faustino Morcillo han arribat fins i tot a Madrid i Feijóo ha aprofitat l’avinentesa per conéixer de prop el cas."
Notícia: L’ànima alacantina: la llengua
Comparteix
L’ànima d’Alacant resideix en la seua llengua, la llengua que ha cisellat durant segles l’ésser alacantí: el valencià, el català de tots ―com etzibava orgullós l’enyorat Enric Valor― adornat, a la ciutat del Benacantil, amb pinzellades diàfanes de conspícua i harmoniosa meridionalitat. Alacant és el sud del sud, la fita austral de la catalanitat lingüística, encara que la isoglossa arribe fins a una quarantena de quilòmetres més a migjorn (Guardamar) i ―val a dir-ho― en el passat s’endinsara en terres de Múrcia. Des de temps immemorial eixa ànima forjada per l’idioma ha definit la identitat alacantina i ha estat reconeguda per tothom, bé proclamada o bé d’amagatotis, fins que entrà en crisi, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per la desídia i el menfotisme alimentats pel més ranci espanyolisme que encara patim hui.
Notícia: VÍDEOS | L’assassinat de John Lennon (i 2)
Comparteix
Qui va matar Lennon? Chapman, la CIA i la mort del Beatle més rebel

Comparteix

Icona de pantalla completa