«L’alimentació es percep com un tema individual i és un dret bàsic i caldria estructures públiques que el garantisquen, però no existeixen», reflexionava ahir Raquel Álvarez, de Justícia Alimentària, en una trobada d’iniciatives socials que havien treballat per garantir precisament l’accés als aliments a les poblacions afectades per la DANA.
Perquè l’endemà de la catàstrofe la gent va trobar a faltar els bombers, les ambulàncies, la policia, l’exèrcit o, fins i tot, maquinària pesada que desenrunara els carrers, però ningú va trobar a faltar les cuines públiques, senzillament perquè no existeixen i, ni tan sols concebem que haurien d’existir. L’Estat, simplement s’ha desentès del dret a l’alimentació i pareix que tampoc ningú li reclama. I què hi ha de més necessari i imprescindible que l’alimentació?
Aquesta és una altra de les lliçons apreses en la recent catàstrofe. Quan no hi havia cap servei garantit, ni tan sols aquest. I davant l’emergència, qui va reaccionar? La gent. Gent corrent, anònima, que davant del col·lapse va decidir organitzar-se i actuar per tal que els seus veïns no moriren de fam.
Trobada d’experiències
Ahir, uns quants d’aquests herois i heroïnes –o no, o simplement gent ordinària que van trobar-se en una situació extraordinària i van actuar en conseqüència- van trobar-se a la llibreria La Repartidora convocades per Justícia Alimentària i l’Associació per la Cooperació entre Comunitats (Acoec). Es tractava de compartir les experiències, aprendre uns i altres i extreure conclusions per a la pròxima catàstrofe.
Van participar-hi els cuiners del menjador de l’IES Enric Valor de Picanya, les dones de la Casa Marroc, els voluntaris internacionals de l’Aurora, la gent dels Col·lectius del Parc Alcosa, els cuiners dels restaurants de Benimaclet i el mateix equip de Justícia Alimentària.
Totes les seues històries s’assemblaven i al mateix temps eren úniques. A l’IES Enric Valor van recuperar la cuina del centre d’entre les tones de fang i sense gas ni aigua, amb bombones de butà i paellers. A Benimaclet van coordinar mitja dotzena de restaurants del barri per poder garantir centenars de racions diàries de menjar calent de forma sostenible durant setmanes. A la Casa Marroc van organitzar una cuina de campanya en un saló de bodes pagant el material de la seua butxaca, l’Aurora va posar la infraestructura dels vaixells de rescat de migrants al servei dels valencians i Justícia Alimentària va utilitzar la xarxa de productors locals per poder distribuir tones de menjar fresc directament a la gent o a les desenes de cuines autogestionades com les que s’han citat, que anaven apareixent sense parar.
Els relats repetien l’esforç sobrehumà, les jornades de més de 12 hores –«quan va acabar tot em va eixir una hèrnia i emocionalment també vaig caure», explicava Xirol Pastor, de l’Enric Valor-, els negocis tancats temporalment per atendre l’emergència, l’administració que, no sols no col·laborava sinó que afegia problemes, amb controls policials que ningú entenia i bloqueigs al transport: «Van quedar-se 700 àpats sense repartir perquè va coincidir amb la visita del Rei», explicava Dario Riccobono del Terra de Benimaclet.
Però també una afirmació unànime: «Ho tornaríem a fer». Entre els quatre projectes descrits i soles en menjar cuinat, van repartir-se fins a 25.000 racions diàries. I no soles això. Sofia el Ouali, de la Casa Marroc i cuinera al restaurant Marraquech, explicava que sempre posaven estovalles daurades a les taules de repartiment: «Es tractava també d’alimentar els cors», defensava. Les abraçades amb la gent que ho havia perdut tot eren gairebé tan importants com els plats de menjar.
Lliçons per al futur
«Tenir una estructura prèvia organitzada va marcar la diferència, i no vull posar-me massa dramàtica, entre la vida i la mort», va reflexionar Ana Martínez, de la Koordinadora de Kol·lectius del Parc Alcosa. En el moment de col·lapse absolut de l’Estat, el seu col·lectiu va ser lúnic referent des d’on organitzar els serveis més bàsics, incloent l’alimentació. I, des de llavors, han anat sempre una passa més endavant a l’hora de plantejar la reconstrucció. D’allí ha sorgit la proposta dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció.
Teixit associatiu. Aquest concepte és bàsic per entendre com va poder-se canalitzar aquesta onada solidària dins i fora de les zones afectades. Álvarez va fer referència al projecte Horta-Cuina, que articula productors locals per a proveir menjadors escolars: «Va ser bàsic per aconseguir el menjar necessari per poder distribuir», explicava, al mateix temps que aprofitava la importància de tenir, aquest espai agrícola de proximitat, amenaçat ara per la derogació de la Llei de l’Horta. Riccobono va mencionar la solidaritat rebuda a través de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans.
Però més: associacions veïnals, entitats culturals, falles, parròquies, ampes… qualsevol tipus d’espai on el veïnat es puga trobar, es conega i faça pinya s’ha posat al servei del bé comú en aquests moments difícils. I si n’hi haguera hagut més, millor que hauria funcionat tot.
Si voleu saber com preparar-vos per a la pròxima catàstrofe, la primera lliçó està clara; associeu-vos.
