María Martínez, natural de Benidorm (la Marina Baixa), treballa a Dubai com a professora de pàdel després d’haver sigut tenista. Fa tres anys que fa classes a Emirats Àrabs Units (EAU). La seua rutina, que fins fa uns dies descrivia com a “una vida molt còmoda i segura”, es va veure alterada pel soroll de míssils interceptats al cel i per la incertesa que va córrer per les xarxes socials i els grups d’expatriats.
La decisió unilateral de Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica, d’iniciar una guerra amb l’Iran ha afectat a tot l’Orient Mitjà de forma immediata i a tot el món de forma indirecta. Però dissabte passat a Dubai es va viure un terratrèmol que no té res a veure amb el final d’una mascletà de falles. Potser el soroll recorde, però aquests projectils corresponen a un conflicte armat real amb conseqüències prou més perilloses.
Martínez explica que la situació va començar “dissabte”, quan es van sentir els primers impactes a l’aire. “Al principi simplement escoltaves el so dels míssils i en el cel es veia que els interceptaven, es veien caure”, relata. El primer que va sentir, però, va ser diferent: “Va ser un pum molt fort, van vibrar les finestres… i com que era un sol colp em va mosquejar [sic] un poc. No he estat en massa mascletades fortes, però sí que recorda a coets forts”.
La professora de pàdel diu que la informació va arribar abans per canals informals que per vies oficials. “Cada vegada que senties un míssil, mirava Twitter —ara X— perquè és el més ràpid”, conta, i admet que el problema és separar el gra de la palla: “Hi ha certa informació que és falsa, i certa que és verdadera”.
En aquest context, explica que va decidir escriure a l’ambaixada per assegurar-se que estava registrada. “Vaig enviar un correu l’1 de març a les dotze i quaranta”, detalla, i afegeix que el primer comunicat general li va arribar “cap a les huit i mitja” de la vesprada, ja amb recomanacions bàsiques. “Crec que hauria d’haver arribat un poc abans”, opina sobre l’actuació de l’oficina del govern espanyol a EAU que dirigeix Emilio Pin Godos.
En el seu entorn, la resposta ha sigut desigual. Martínez afirma que coneix gent que “se n’ha anat en cotxe” per agafar vols en altres ciutats i altres que esperen eixir “quan puguen”, mentre la major part del seu cercle manté la vida laboral. Ella, de moment, es queda i descriu un dia a dia “mig normal” més enllà dels sorolls i del pas d’avions militars. Ara bé, marca uns certs límits. “Si en un moment es posa la cosa lletja… me’n vaig de seguida, almenys m’allunye d’ací”, diu.
