Al dial de la ràdio analògica, trobem una emissora heroica. Es diu Comboi i es presenta als oïdors d’una manera sorprenent: “La ràdio de la ‘terreta'”.. Hem de dir que Comboi és un mitjà radiofònic musical privat creat el 2024 i que pertany al grup Activa, que té 23 emissores musicals més. L’única en català és aquesta. Per això, des d’ací, ja és una opció heroica. No cal dir que és un lloc on escoltem música en català, amb tots els accents i modalitats. És un fet insòlit, admirable i encomiable en aquests temps que més que “córrer”, volen i s’esvaeixen…
Però… fixem-nos-hi en el lema: “la ràdio de la terreta”… Alguns bancs utilitzen “la terreta”: “Treballem junts per a recuperar la nostra estimada terreta i la seua gent” diuen al Banc de Santander (ho escriuen en castellà). “Ai… la terreta” diuen alguns. “Com ens agrada la terreta” diuen d’altres… “Soc de la terreta” manifesten pins –insígnies en dèiem abans- que pengen a les solapes d’alguns fallers i falleres… Molta gent d’Alacant ciutat mira de definir allò que és complex i multiforme amb la frase “la meua terreta”… La “terreta” dels collons. Dels “collonets”, que cantava la Trinca, quan encara valoraven més la rialla que els diners… Què ens està passant?
La “terreta” al meu poble, Alcoi, era fa 50 anys, la substància que anaves a buscar per poder escurar els plats. Era una “terra” que ben fregada actuava d’àrid per a netejar les superfícies de metall i de ceràmica que s’havien embrutat de greix. Així, amb el frec, la brutícia s’hi desprenia i els atuells de cuina quedaven nets fins a la següent ingesta. La meua àvia Helena m’enviava a l’hort per “terreta”… I jo li portava el que podia.
Però a l’emissora, la “terreta” no és aquesta terra purificadora. La “terreta” és un eufemisme per a dir… el País Valencià… Què dic el “País Valencià”!… La “terreta” vol dir tots els territoris que contenen parlants en aquesta llengua odiada i alhora, estimada potser sense saber-ho. Gràcies a les meravelles de la tecnologia, a través d’Internet, l’emissora Comboi pot agafar-se en qualsevol lloc del planeta. I per descomptat, als territoris on dir “bon dia” és un fet quotidià i fratern.
Si de la “terra” declinem “terreta”… Podríem fer-ho amb el concepte “País”? Un “paiset”? Del “món” en faríem un “monet”? De fet, de la “merda” declinem “merdeta”… Però, estimats viatgers del País de la Filologia, una “merda” és una merda… Una “merdeta” té un complement afegit: ni la magnitud consta entre les seues característiques.
Els viatges de Gulliver –que té un títol molt més llarg- és una obra del clergue irlandès Jonathan Swift que va escriure cap a 1726. Un clàssic de la literatura universal. Swift és un tio molt interessant perquè va intervenir en moltes negociacions quan la guerra de Successió va acabar i el món es va repartir entre les grans potències. Ell va ser ell qui va deixar escrit que admirava profundament els catalans per l’opció que van prendre en la guerra que suposà la seua desfeta. En els seus Viatges parodia el gènere de viatges, que estava tan de moda en aquella època. Curiosament, la ciutat de València té un Gulliver de 70 metres al riu, un dels dos que hi ha al món. L’escultura lúdica és un homenatge a l’obra de l’escriptor.
En la primera part, escrita cinc o sis abans de la batalla d’Almansa, Gulliver arriba a l’illa de Lil·liput on el fa presoner una ètnia de persones minúscules. “Minúscules”… Les magnituds en aquells primers anys del segle XVIII començaven a ser importants. La “grandària” sí que importava… Fixeu-vos al principi de l’article com l’edició del Gulliver fa servir els cossos de lletra: el “món”, el “world” és un cos molt més gros que la data de publicació de l’obra.
Els diminutius –i ara ens capbussem en el misteriós i fascinant món de la filologia – sembla que tenen un efecte narcòtic en el llenguatge: encara recorde l’elegància, la tendresa i la gentilesa que la meua dona Sílvia expressava als familiars d’un pacient que estava iniciant intensament el camí cap a la mort: “el seu home està molt malaltet” comunicava amb tota l’estima professional del món. Aquell verb en diminutiu construïa un coixí emocional sota la contundència del final anunciat.
Ara sembla que tot és diminutiu, tot és petit, minúscul, xic, xicotet, xicorrotiniu… Un “cruassanet”, una “paelleta”, una “estoneta”, una “cerveseta…” . Sembla que la banalització general també arriba a la llengua. I a la llengua col·loquial, més: tot és imbècilment microscòpic. Al remat, els diminutius fan ràbia, perquè s’impregnen de la idiòcia general de les societats. Tot és menut i, per tant, controlable. Tot és xic i, per tant, hi ha coses més grans. Però abans, la llengua sabia que els diminutius significaven “coses” diferents…
Un “homenet” fa 70 anys, era un infant que semblava un home. Una “doneta” era una nena molt responsable per a la seua edat. Una “velleta” o un “vellet” no només eren humans longeus. Eren persones molt dignes a les quals havies de respectar pel que havien viscut, per la seua experiència… El Jesús nen dels Evangelis cristians, es transformava en el llenguatge col·loquial en el “Jesuset”. La “marededeueta” era una mena d’embarbussament exagerat que moltes vegades acabava en deliri i idolatria sobreactuada.
I un home nu, en la veu del poble pla, esdevenia un “home nuet”, com en la Nadala popular. L’impacte de la paraula “nu” era insuportable per a relacionar-la amb l’anatomia d’una dona, per exemple. Si algú tenia alguna limitació física, dèiem que estava “coixet”… D’alguna manera, aquesta diminutivització, atenuava la malaltia de la persona. Eren “mica pans” lingüístics per cauteritzar ferides emocionals i físiques…
Però també els diminutius tenien un caràcter irònic, com ara definir la campana més grossa del gran campanar octogonal de la Seu de València com “el Miquelet”, la campana –curiosament femenina- amb nom d’un dels patrons de la ciutat: l’arcàngel Sant Miquel.
Dins del nostre país, el diminutiu es percep d’una manera diferent. A les comarques centrals, fa uns anys, la gent anava de vacances al “xalet”. Aquest “xalet” –cabana de fusta en francès de Suïssa- era en molts casos això mateix: una catxapera feta de qualsevol manera. A les comarques del sud, a l’Alcoià, per exemple, la gent se’n va a la “caseta”. Un diminutiu que et predisposa a veure una xabola enmig del Benicadell. Però que, a la millor, és un mas com un cabàs.
“Ara farem una paelleta”, “organitzarem una festeta”, “farem un cafenet”… Però en la vida se’ns acudiria transformar la tragèdia d’Ucraïna o l’Orient Mitjà amb la paraula “guerreta”…
És com si els diminutius col·locaren allò que expressem en un nivell que podem controlar. De fet, el català, per alguns, no és una llengua; és una “llengüeta”. I l’Estatut, va passar a ser l’Estatutet. Perdó: “l’estatutet”, sense majúscules ni res… A ningú no li passa pel cap dir a les constitucions americanes, europees o espanyoles “constitucionetes”…
Quan un diminutiu s’expressa oblidant les regles tradicionals de la llengua, pot transformar l’esperit d’una paraula en una substància subalterna, inferior, residual, d’una magnitud insignificant. La força semàntica del diminutiu pretén traure dignitat a la paraula, que ja no és ella. Dir “terreta” a la “terra” ens converteix, sense saber-ho, en personatges baixets que habiten un “territoriet”, una zona humiliada que no pot aixecar el cap. Perquè no som de la “terreta”. Som de la “terra”, una terra ferma i antiga. Digna i solemne. Com totes. Ni més que cap altra. Ni menys que cap altra. Flexible i acollidora, però forta i conscient. No volem un “gotet d’aigua”, volem el got sencer. No volem que ningú confonga la terreta d’escurar, amb la “terra” dels nostres avantpassats. Perquè, si no, acabarem “mortets” i enterradets. I els ocupants “contentots”.
