L’altra nit vaig escoltar el Roy Galán en una entrevista d’un programa de ràdio. La seua reflexió em voltava pel cap fins que em vaig adormir. El convidat a l’entrevista exposava que el lema “love is love” s’ha estés com la pólvora per a justificar el respecte -o demanar-lo- cap a les persones LGBTQIA+. Segons ell, això és positiu però planteja problemes. Deia que hi ha, al darrere, una mena de sacralització de l’amor romàntic o de l’enamorament per a justificar i netejar les nostres sexualitats i els nostres gèneres dissidents. Com si practicar sexe sense amor no fora net o estiguera mal vist! En efecte, és una proclama tendrament real. L’amor és amor, però l’amor -com el desig, les pràctiques sexuals o el gènere- és multiforme. Les persones LGBTQIA+ ho sabem i ho vivim. De manuals d’amor romàntic hetero, n’hi ha molts i els respirem des que som unes criatures. Per exemple, la salvació vital amb una besada de no sé qui a no sé qui que dorm o trobar el sentit de la vida a partir del moment en què es troba l’altra meitat perduda -perquè solis no estem senceris-… Això no funciona de manera infal·lible ni es pot aplicar a la globalitat dels nostres afectes i desitjos. Ja fa temps que ens va desempallegar d’aquestes concepcions de vida i de l’ordre social mortíferes i violentes. Amb això, no vull dir que l’amor romàntic no puga anar bé a algunes persones LGBTQIA+. Si són felices, avant! Al capdavall, la nostra lluita és la de la felicitat. Ara bé, què passa amb les persones LGBTQIA+ que estan enamorades de diverses persones o que tenen relacions sexuals sense enamorar-se -com la majoria dels mortals, vaja!-? No són legítimes? Ja no és tan idíl·lic ni bonic?
A parer meu, aquest requisit de passar per l’amor romàntic per a ser acceptadis als ulls d’una societat que va cap arrere és un exemple més que necessitem continuar manifestant-nos per l’alliberament sexual i de gènere. No és possible que reben una consideració diferent, per exemple, una parella homosexual casada que una persona homosexual que viu sola i li agrada fer orgies i anar a saunes. És a partir de la diferència en els modes de vida on la pressuposada acceptació social actual comença a trontollar. I el qüestionament -moltes voltes disfressat de bones intencions- comença a nàixer: ‘Amb quanta gent dius que practiques sexe?’, ‘Però és amor o alguna cosa més?’. I les opinions-clixés: ‘És que vos agrada molt follar…’ A voltes, penses ‘A tu no, vitat que no?’. És un clixé perquè és completament fals que hi haja preferències sexuals que impliquen, biològicament, més o menys promiscuïtat o desig sexual. El que hi ha és una vivència de la sexualitat sense tabús, cosa que no passa amb l’heterosexualitat de base catòlica i repressora del pecat carnal. La nostra existència ja era pecat, per tant, s’entén que ens és igual que siga pecat parlar de sexe. No hi ha més desig sexual en les persones LGBTQIA+, sinó més senzillesa a l’hora de parlar -i més honestedat, moltes voltes també!-. La senzillesa que naix quan decidim d’eixir del teatre de la sexualitat i del gènere heteronormatius.
Si torne al cas que m’ocupa, m’agradaria reivindicar en aquest dia de l’Orgull LGBTQIA+ que les nostres existències qüestionen l’ordre establit, qüestionen la relació a la sexualitat i l’organització social en cases-família. Vivint reivindiquem que tenim tot el dret a viure tant si ens volem casar i formar una família, com si no. També reivindiquem el dret a follar amb amor i sense amor, a follar amb una persona, cinc, deu o cap i que tot està bé -sempre que siga consentit-!
Pot passar que, per a qui no vol acceptar-nos del tot, necessiten que ens justifiquem amb l’amor per a vore, si així, arrepleguem un pessiguet de comprensió. No, el nostre potencial revolucionari rau en el gest de ser el que no és la majoria. El nostre potencial revolucionari ablaneix i desfà la rigidesa identitària, mental i sexual. Si acceptem que venim d’un món que no estava pensat per a nosaltres, podem deduir que no sempre encaixem en molts dels motlles de les etapes vitals heteros: naixes, creixes, et cases, et reprodueixes i mors. En aquest sentit, pot passar que una persona LGTBQIA+ i una persona heterosexual tinguen la mateixa edat però no estiguen en el mateix moment vital. S’entén, doncs, que l’edat no només es compta amb els anys, les temporalitats LGBTQIA+ abracen més variables -recordem les adolescències negades-. S’entén així que hi haja moltíssimes divergències en els modes de vida, de relacionar-se, de practicar sexe, en els temes de conversa, en els projectes de futur i en la concepció de les relacions. Altrament, també ens podríem trobar en la situació que no hi ha cap diferència entre una persona LGBTQIA+ i una persona heterosexual de la mateixa edat i que visquen vides iguals. Aquí rau la força de la comunitat LGBTQIA+: no seguir el full de ruta marcat i apropiar-se’l. Perquè si alguna hem de cercar és tombar els horitzons d’expectatives: faena, casa, família i de reproduir-los si ens fa felicis. En última instància, l’amor és l’amor, el sexe és el sexe i no encaixar és molt normal en un món que no ens volia vius, que ens considera invertidis, malaltis i perversis. Ser marieta, per a mi, em dona la capacitat d’alliberar-me del pes d’haver de seguir un camí marcat per a la meua vida. Com a homosexual, el dia que em vaig acceptar ja vaig trencar l’horitzó d’expectatives que es podia esperar de mi per haver nascut amb genitals masculins. Han deixat de ser important el compliment o no de les altres expectatives. Pense que ser LGBTQIA+ en un món heteronormatiu aporta una elasticitat que allibera, t’ajuda a esborrar el mapa del camí a seguir que hi havia pintat per a tu i fer-lo tu mateixi tot nou. Repetir algunes trajectòries, allunyar-te’n, posar-li els colors que vulgues, els vincles que t’estimes i validar sense recança tantes trajectòries de vida com camins de la felicitat individual i col·lectiva hi puga haver. Els camins de la felicitat, de l’acompliment personal i de l’èxit a la vida, en l’àmbit intracomunitari LGBTQIA+, són multiformes i això ens fa més humanis i més indòmitis.
Tot això fa que sapiguem brillar en la foscor, existir en el buit, arrelar pels marges de la terra erma i fer-nos grans davant de les adversitats. Sembla que venen temps durs, que proliferen alhora a diferents punts del planeta. Si encara no ens n’havíem alliberat completament, ens acostem a passes gegatines a una onada reaccionària que ja ha començat a retallar drets a les persones trans -als països on en tenien, n’hi ha on no se’n poden retallar per la seua absència- i que continua… Tinc esperança, farem passes enrere per avançar-ne el doble i sempre avant!
No és anodí que per commemorar els disturbis de Stonewall enguany molts cartells de ciutats i pobles hagen oblidat d’afegir les sigles LGBTQIA+ a la paraula Orgull. Per a mi, és un exemple més de filtratge i de voler desbravar les nostres existències amb una versió descafeïnada que els va bé perquè no qüestiona, perquè no destorba massa i perquè maquillant-ho pot ser que ens deixarà respirar l’extrema dreta que ens vol ofegar. Que em toleren o no qui no em vol tolerar, ja fa mesos que m’és absolutament ben igual. I uf, que bé que senta això que et siga absolutament igual quina serà l’opinió de qui no et vol entendre! La nominació, l’aparició de les lletres és importantíssima perquè ens ajuda a fer-nos visibles. Ens facilita un lloc en el llenguatge, sense versions light ni que manque ningú. Recordem també que no només l’extrema dreta o la dreta vol traure del diccionari aquesta realitat plural que som, sinó que també el PSOE va aprovar suprimir la lletra Q i el signe + que feia referència a les persones queer i un + obert. Aquest més (+) no té un referent clar, però explica clarament que la sexualitat i el gènere són oberts, que hi ha una suma de relacions, representacions i vivències de gènere i sexualitat. Que fantàstic i que bé, que anem sempre més i més (o + i +) obrint camins i fent-los amples i adaptats per a tothom. Un 28 de juny més, el nostre orgull és lesbià, gai, bisexual, trans, queer, intersexual, asexual i molt més. Molta lluita i molt futur!
