Que a totes les societats existeix la desigualtat és un fet inqüestionable. Analitzar el seu origen és una tasca complexa que ha portat, des de sempre, a pensadors a reflexionar sobre ella sense que s’haja pogut arribar a una explicació concloent i satisfactòria. Hi han, fins i tot, qui diuen que la desigualtat social és un estímul natural per a què una societat progresse. Sense voler situar-me a l’alçada d’aquells cervells privilegiats, discrepe profundament d’aquesta afirmació perquè és com si acceptàrem que la fam o les infermetats hagueren d’existir per estimular el desenvolupament agrícola, la investigació clínica o el control de la població. Senzillament, em sembla una aberració.
A la nostra societat són tan abundants les desigualtats que sovint dóna vergonya pensar en elles, al menys a mi: em fan sentir com una persona immoral, sense ètica, perquè visc relativament bé quan al meu voltant hi ha tanta misèria. Però als polítics els sembla que tot açò no va amb ells, que és un designi diví contra el que res es pot fer i, al moment d’accedir a un càrrec de relativa o molta importància, el primer que pensen és en com consolidar aquesta conquesta indefinidament en forma de privilegis, pel que, ells mateix, graven a foc lleis indestructibles des del seu particular Sinaí sols susceptibles de modificació en el cas d’augmentar aquells privilegis convertint-los, si cap, en vitalicis.
La corona espanyola tingué durant segles dret a percebre un percentatge per esclau que s’exportava a Amèrica. Era un dret que durà fins el segle XVIII i era hereditari. Ara, els polítics s’auto-atorguen drets que van més enllà de la seua obligada presència institucional per a què, quan ja ningú es recorde d’ells, seguisquen munyint el pressupost. Semblen aquella imatge romana de Ròmul i Remo mamant de la lloba. No entraré a discutir si és molt o poc el que cobren encara que hi han qüestions com el cobrament per residència o viatges d’evident escàndol però sí critique els drets adquirits pel càrrec.
Perquè a un president del govern, a un ministre, a un diputat o diputada hi ha que estar pagant-li tota la seua vida un sou (i prou elevat) quan ha deixat el càrrec? Si a un treballador o treballadora li s’acaba el contracte de treball, no li se fa una liquidació, li se paga allò que per llei li pertoca i s’extingix tota relació futura amb l’empresa? perquè amb els polítics no passa el mateix? Perquè consoliden drets més enllà de la relació laboral? Perquè estem pagant a expresidents, exministres, exdiputats, ex, ex, de per vida i a més a més amb unes consideracions socials classistes com si per aquella funció temporal que exerciren hagueren adquirit uns drets que ja hagueren volgut per a ells molts nobles medievals vinguts a menys o a res.
La corrupció política també és açò! i ve de lluny, com un virus infectat als godes que s’ha fet immune a qualsevol canvi. És la Espanya noble, la de l’espadatxí i gorguera, la del pantocràtor i blasó, la del panteó i bust marmori de posa, són els polítics que aspiren a la immortalitat encara que, mentre arriba, passen el barret. Cal espolsar-se eixa caspa.
Quan la desigualtat s’institucionalitza cap discurs té ja validesa moral. Pensar que, per exemple Zaplana, Camps i altres encara estem pagant-los, posant-los cotxes, xòfers, administratius i despatxos oficials al seu abast és desmoralitzador i cap preguntar-se: A què tanta prebenda, a què tanta disbauxa, a què tant malbaratament de diners públics? Quin polític és menys immoral si tots estan conformes amb aquesta ràtzia?
A quants ex-polítics estem pagant encara i per quan de temps estarem fent-ho més? A un moment on la societat està passant-se-ho tan malament i el temps que encara ens queda per passar-ho mal i tal vegada pitjor, que els polítics, en general, perquè ací sí són (ells i elles) tots iguals, no hagen tingut cap gest de generositat, d’ètica, de justícia, amb els centenars de milers de treballadors que, havent-se quedat sense treball no cobraran mai res és per a rebotar-se, de debò. Que van a pagar un ingrés mínim vital? Però, quina broma és aquesta? Quin ingrés mínim vital cobra Felipe Gonzalez o Aznar? Per exemple.
No val a fer comparacions a altres països ni sil·logismes bufes d’aquest tipus, cal, i ara més que mai, exigir responsabilitats a tots els polítics, començant per tractar-los com a persones normals.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
