I després, Molt Honorable? Després que passen els dies i lentament, molt lentament —perquè la magnitud del desastre és tal que caldrà que transcórrega molt de temps per recuperar mínimament la normalitat prèvia a la catàstrofe—, els nostres pobles devastats comencen a alçar el cap; després que passen les exèquies que presidireu cerimonialment amb rostre afligit —de primeres havia escrit «compungit» però no és el cas, perquè compungit significa «produït per la sensació d’haver comés un pecat o d’haver causat un dany»; i no és el cas, ei que no, Molt Honorable?—, acompanyat de les més altes instàncies de l’Estat amb rostres igualment afligits; després que visitareu alguns dels pobles afectats —vestit amb el jupetí roig que porteu ridículament per fer ben evident que sou home trempat, cordial, empàtic, talment com un rei Jaume del segle XXI— ben envoltat de càmeres de televisió i d’un equip de persones que us explicaran sol·lícitament que per allí baixava l’aigua, que per allà se n’anava, que fins a aquesta alçada arribava, i a qui escoltareu amb cara de molta atenció i màxima concentració; després que apareixereu en tots els mitjans de comunicació justificant la vostra actuació i la del Govern durant la DANA, reconeixent el paper de les forces i cossos de seguretat de l’Estat i protecció civil pel seu ajut abnegat i desinteressat, i agraint la solidaritat del poble valencià i de tot el poble espanyol; després que anunciareu a so de bombo i platerets les ajudes, les exempcions fiscals, les inversions, els homenatges que el Govern de la Generalitat tindrà a bé concedir i dur a terme en els propers mesos; després que tornareu a aparéixer en tots els mitjans de comunicació transmetent les condolences als familiars dels difunts amb el mateix rostre afligit, que no compungit, i el vostre parar trempat, cordial, empàtic; després de tot això, que fareu, senyor Mazón? Seguireu exercint el vostre càrrec amb normalitat, amb la consciència tranquil·la, amb la convicció d’haver fet un bon treball? O bé sereu capaç, per un instant, de despullar-vos de la vostra disfressa de polític, situar-vos davant l’espill, mirar cara a cara la persona, la vostra persona, una persona —en tinc constància— de profundes conviccions religioses, i confessar-vos davant eixe Déu en qui creieu i, sobretot, davant vós mateix?
Permeteu que un modest ateu com jo us recorde que, segons la religió que professeu, els passos que cal seguir per a una bona confessió comencen per fer examen de consciència. Per això us pregunte: el Carlos Mazón home, no el polític, serà capaç de fer un examen de consciència sincer? Serà capaç de reconéixer els gravíssims errors comesos en la prevenció i la gestió de la tragèdia, la ineptitud i la incompetència demostrades, o s’espolsarà de damunt la responsabilitat i cobrirà tot amb una capa de fang mentre desvia l’atenció cap a la força incontrolable de la naturalesa, l’atzar o el treball mal fet dels meteoròlegs i d’altres institucions?
El segon pas en una confessió com cal és la contrició i el propòsit d’esmena. El diccionari de l’AVL —eixa institució creada pel vostre mentor, el senyor Eduardo Zaplana, l’autoritat científica de la qual poseu en entredit alhora que, des del vostre terraplanisme lingüístic, paleseu un menyspreu absolut per la llengua dels valencians— defineix contrició com el «penediment que, inspirat en l’amor a Déu, sent l’home per haver pecat». El vostre examen de consciència no us portarà a intuir que potser alguna cosa deguéreu fer malament? No us penedireu de res? I el propòsit d’esmena? Tot el que ha succeït no us menarà a replantejar-vos que el Servei d’Emergències Valencià que tan ufanosament vau suprimir potser sí era necessari? Que la recuperació de la Copa Amèrica per a València potser no és una prioritat? Que per pagar els dos-cents cinquanta milions d’inversió que heu promés per fer front a la catàstrofe potser caldria no rebaixar ni eliminar impostos a les classes més afavorides, si no és que penseu pagar-los de la vostra butxaca o de la caixa (A o B) del vostre partit? Que potser seria menester canviar el model urbanístic i turístic depredador del nostre territori, i que la taxa turística que tan ufanosament també us vau afanyar a eliminar així que vau arribar al poder, ben invertida, podria contribuiria a mitigar els efectes de la depredació?
El tercer pas és la confessió. La vostra consellera d’Innovació, Comerç, Indústria i Turisme, la senyora Nuria Montes, després de les seues vergonyants declaracions referides a les famílies de les víctimes mortals de la DANA, és a dir, després de confessar públicament el seu pecat, va demanar perdó. I vós, senyor Mazón, el Carlos Mazón home, no el polític, no teniu res a confessar davant el nostre poble? No teniu cap motiu per demanar perdó? No sereu capaç de reconéixer públicament que com a governant no heu estat a l’alçada de les circumstàncies? Podreu seguir mirant a la cara el vostre poble sense avergonyir-vos-en? Continuareu la vostra carrera política com si res hagués passat?
Finalment, l’últim pas és la penitència. Si encara us queda una miqueta de decència, convindreu amb mi que el pes de tants morts, de tanta destrucció, de tant de patiment no s’arregla amb un parenostre i tres avemaries, ço és, el simple lament per la pèrdua de vides humanes o el cessament o la dimissió, molt improbables, d’algun càrrec o tècnic —el secretari autonòmic de Seguretat i Emergències, senyor Emilio Argüeso Torres, per citar-ne un—. La penitència ha de estar d’acord amb la magnitud dels fets i, encara que estic segur que el Carlos Mazón polític s’imposarà per golejada al Carlos Mazón persona i, per tant, continuareu sense trobar cap motiu que us impulse a demanar perdó i no sereu capaç de reconéixer públicament no haver estat a l’altura de les circumstàncies i seguireu mirant a la cara el vostre poble sense avergonyir-vos-en i continuareu la vostra carrera política com si res hagués passat, la penitència, dic, ha de passar inevitablement per la vostra dimissió si és que, com he escrit adés, encara us queda un poc de decència.
No ho fareu; n’estic segur. Igual que estic segur que encapçalareu pregàries, romeries i ofrenes a la Geperudeta, a la Santa Faç, a la Mare de Déu del Lledó o a qualsevol sant, santa, patró o patrona que es pose per davant. Doncs no res i avant. Apanyeu-vos amb la vostra consciència, una consciència que, com el vot, és secreta, personal i intransferible. Aneu amb compte, però, no siga cas que eixe Déu en qui creieu amb tant de fervor, infinitament just i infinitament misericordiós, no es decante aquesta volta per la justícia en comptes de la misericòrdia i us envie a socarrar-vos eternament a l’infern, a vós i a tots aquells que, com vós mateix, independentment del color polític i la bandera que enarboren, anteposen les sigles d’un partit als interessos d’un poble; els que anteposen salvar la pròpia pell a la vida dels altres. Jo no crec, però, en l’infern de que parlen els retors. Per tant, sé que no hi anireu, ni vós ni tota la rècua que actua com vós. Sí crec, en canvi, en els inferns en vida, com ara el que acaben de viure una part dels nostres germans i que, a la resta, ens aborrona i ens commou profundament, i sé que, per a la vostra desgràcia, romandreu eternament cap per avall en la memòria indeleble del nostre poble com la persona que en un infaust més d’octubre de l’any 2024 ostentava el càrrec de No Gens Honorable President de la Generalitat Valenciana. I aquest, i no altre, serà el vostre infern. Amén.
