Arnau era un xicot despert i molt engrescador, tant, que els mestres el defugien quan començava a fer-los preguntes. Li agradava assabentar-se de les coses i després bastir hipòtesis alternatives a les explicacions oficials. Manel, son pare, sempre li deia que aquesta tendència incontenible de ficar el nas en els assumptes més delicats per capgirar-ho tot, li podria costar més d’un disgust. Tant li feia. Arnau no podia contenir-se’n i no estava disposat a fer-ho de cap manera. Aquell diumenge, Pilar, sa mare, havia preparat un desdejuni d’allò més variat: xocolata, suc de fruita, cereals i coca de llanda. Manel i Pilar llegien el periòdic asseguts a la tauleta de la terrassa, mentre xerraven a la fresca. Arnau, que no havia pogut dormir bé, s’afegí a la tertúlia disposat a interrogar son pare.
—Bon dia! —digué Arnau mentre s’omplia un got amb suc de taronja.
—Bon dia! —respongueren Manel i Pilar.
—No he pogut dormir en tota la nit.
—Però si has arribat quasi a trenc d’alba! —matisà Manel.
—Estic cansat i fins que no deixe de cavil·lar no tornaré a conciliar el son —digué tot seriós.
—Fill meu! Conta’ns què és això que et pertorba l’ànima —digué Pilar pensant-se que es tractava d’una xicona.
—Ahir vaig tenir una conversa molt interessant amb el director de l’institut.
—Molt bé! I ja saps què vols estudiar a la Universitat? —preguntà Manel tot desficiós.
—No parlàrem d’això! —respongué taxatiu.
—Vols deixar al xiquet que s’explique! —exclamà Pilar amb decisió.
—Està bé!
—Com us estava dient, ahir vaig mantenir una conversa molt interessant amb el director de l’institut sobre el nostre camp.
—Què! —exclamaren Manel i Pilar absolutament perplexos.
—Segons Quico, el director de l’institut, som propietaris d’un camp que no podem vendre perquè així ho diu a l’escriptura, que és de conreu, però la séquia està més baixa que el nivell del camp i, per tant, només es pot regar a mitges i d’aquella manera i, a més a més, es creu que va ser una donació d’un pirata berberesc a un rebesavi nostre… Com et pots imaginar, estic molt emprenyat amb tu —assenyalant son pare—, perquè de tot açò, no en tenia ni idea!
—És terra erma… Un camp maleït —digué Manel una mica decebut.
—Això caldrà comprovar-ho! —exclamà tot seriós.
—Doncs, no t’oblides la llegona; que el camp no es llaura amb paraules!
—Bona idea!
—Hi vas a soles? —preguntà Pilar amoïnada.
—No. He quedat amb el romandre.
—Vaja! La companyia perfecta per no tornar a casa! —digué Manel en to burleta.
—Vols fer el favor de deixar de dir bestieses? De vegades ets insuportable! —exclamà Pilar, molesta per tanta broma.
Arnau agafà un tros de coca de llanda, féu un parell de besets a la mare i, abans que se n’anara, Manel li allargà les claus del cotxe.
—Tin. No vull que agafeu una insolació per culpa meua —digué més conciliador.
Arnau acceptà de bon grat l’oferiment de son pare, li va fer un colpet a l’esquena i isqué de casa a tot vent. El romandre era el malnom d’Agustí. Li deien així perquè era nadiu de la Safor i emprava el verb romandre a tort i a dret. Un fet curiós a Puçol, on l’ús del verb restar era més freqüent. Agustí l’esperava a la porta de sa casa amb un detector de metalls a la mà. Arnau s’havia endarrerit i Agustí, més pendent de la força del sol que de cap altra cosa, estava a punt de canviar d’opinió quan sentí el sorollós motor del cotxe de Manel.
—Amb aquesta xafogor ens socarrarem de cap a peus! —exclamà Agustí una mica tibant.
—Tinc dos barrets amb aire condicionat. Estigues tranquil! Ho tinc tot controlat.
El famós camp estava anant cap a la platja. Entre els darrers camps de tarongers i un bancal de senill que envaïa els marges de la séquia. Arnau aparcà el cotxe a la rampa del camp i anaren per feina.
—Arnau! Per què estàs tan segur que hi trobarem alguna cosa? —preguntà Agustí, descregut.
—Saps qui va manar construir la xarxa de séquies?
—Ni idea.
—Segons els documents que conserva l’ajuntament, el propietari de la parcel·la F3.
—La parcel·la F3 deu estar cap al final de l’horta —intuí l’Agustí mentre tractava de fer-ne els comptes.
—L’actual parcel·la F3 és el meu camp!
—Això no té cap trellat!
—Doncs, per això n’estic tan segur! El propietari es va garantir que el rec no banyaria bona part del seu camp i perquè això fóra possible va finançar tota la xarxa de l’horta de Puçol —digué tot eufòric.
—La mare que m’ha parit! —exclamà l’Agustí.
—Doncs, vinga! Que el sol no s’atura i cada minut que passa fa més calor.
Com li havia aconsellat l’Arnau, Agustí va engegar el detector i començà a rastrejar al bell mig del camp. A l’instant, s’hi sentí un xiulet llarg i agut.
—Un moment! L’aparell marca moneda a deu centímetres.
Arnau agafà la llegona i cavà al voltant d’on xiulava el detector, mentre l’Agustí desfeia a miquetes la terra remoguda fins que va trobar l’objecte metàl·lic; un anell d’or massís.
—Ostres, Arnau! Que encara tindràs raó!
—Només aquest anell ja val una fortuna. Vinga, puja més amunt. Al lloc més allunyat del camp.
—No vols que rastregem tot el camp pam a pam?
—És clar que sí! Però tinc un pressentiment.
—Vinga, doncs! Potser és la millor idea amb aquesta calor.
Agustí pujà fins a la llinda del camp. Una zona farcida de pedres grans que en delimitaven l’extensió. En arribar a la zona lliure de pedres, l’aparell tornà a xiular, però aquesta vegada eren uns xiulets breus, aguts i molt intensos. Arnau i Agustí havien trobat cinc baguls immensos plens de monedes d’or. Una troballa única, però com havia dit Manel, aquell era el tresor d’un camp erm i maleït. Una predicció que esdevigué realitat en poc de temps, quan tots els països d’on procedien les monedes les reclaramen a l’autoritat competent.
Passà el temps i la maledicció de la terra erma no va marxar; ans al contrari. Cada dia s’estenia en els pensaments d’Arnau com els rizomes d’una planta depredadora, de manera que qualsevol bona notícia sempre acabava tenint una segona interpretació desoladora fins que la foscor va cobrir completament la llum. Una situació de la qual no se’n podia eixir en solitari i, malauradament, aquest era el camí que havia triat Arnau. Mai no digué res a ningú fins que no pogué més i decidí creuar el freu i ho va fer en solitud, com vingué al món, però amb l’afecte dels amics i els companys de la facultat, amb l’estima del germà, Bernat, i amb l’amor insondable i incondicional dels pares, Manel i Pilar.
En memòria d’Arnau Alonso
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
