Les entitats que representen la societat civil i que s’apleguen en la Comissió 9 d’Octubre, constituïda cada any per a celebrar la Diada del País Valencià amb els actors progressistes, nacionalistes i sobiranistes del país, ha aconseguit que els ultres que van agredir manifestants pacífics el 9 d’Octubre del 2017 accepten les acusacions i siguen condemnats.
Aquest fet, que hauria de ser normal en un país democràtic, és una excepció, un precedent que cal celebrar. Al País Valencià l’extrema dreta ha actuat de manera impune des del període de la Transició, que van competir en un camp de batalla, de violència i de brutalitat contra els demòcrates. Són molts els episodis que van condicionar aquella etapa, incloent-hi atemptats contra intel·lectuals com ara Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner o fins i tot agressions al president preautonòmic, Josep-Lluís Albinyana, i a l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado.
Aquelles actuacions, en canvi, resultaven totalment gratuïtes per als seus protagonistes, que comptaven amb la complicitat judicial, policial i fins i tot mediàtica. Només cal recordar articles publicats pel diari Las Provincias en què acusaven algunes de les víctimes d’haver simulat els atemptats per a beneficiar-se del victimisme. I també, per desgràcia, fets tan greus com els assassinats de Guillem Agulló el 1993 i de Miquel Grau el 1977, que tots sabem com van quedar judicialment.
El 2017 es va tornar a viure un capítol indignant d’aquestes actuacions tan habituals entre la dreta espanyolista i radical del País Valencià. En el context dels dies posteriors al referèndum català de l’1 d’octubre, militants exaltats d’extrema dreta, molts d’ells vinculats a la penya ultra Yomus del València CF i altres clarament relacionats amb moviments neonazis, van agredir físicament persones pel simple fet de manifestar-se el 9 d’Octubre.
Per sort, i això cal valorar-ho, la societat civil es va mobilitzar perquè aquelles actuacions no tornaren a quedar impunes. I així ha sigut, després d’una tasca jurídica constant i exemplar que ha servit per a responsabilitzar els violents, per a defensar els drets democràtics i, en definitiva, per a dignificar el país.
Cal no oblidar que, tot i així, els condemnats van tindre l’atreviment d’amenaçar manifestants antifeixistes a l’eixida de la vista judicial. Però és evident que aquest país és millor si els violents són castigats judicialment i no protegits. Dècades després, aquesta necessitat tan òbvia s’ha aconseguit. Cal agrair a les persones, als professionals i a les entitats que ho han fet possible.
