La serra Brusca està tenyida de blanc per la neu i el riu Montlleó cavalca brau gràcies a les insistents pluges d’abril. L’aigua que arriba al poblat i ermitori de l’Estrella, entre un canó impactant de muntanyes, té un color blau esmaragda. La cúpula blava de l’església destaca entre el mar de marrons de la muntanya i les cases. Les aigües dels brolladors nodreixen el llavador del poble, on llava els llençols i la roba una parella solitària. Des de fa cinquanta anys, allí sols viuen Sinforosa Sancho, de vuitanta-set anys, i el seu marit, Juan Martín Colomer, de vuitanta-vuit, envoltats d’una vintena de gats que mantenen a ratlla els rosegadors, un grapat de gossos, sis gallines, uns quants conills i uns ruscos d’abelles que els aprovisionen de mel silvestre. Sinforosa va nàixer a l’Estrella, però Martín és de Vistabella del Maestrat i els dos tenen casa a Vilafranca on també viu el seu únic fill Vicent, la nora i el seu net. Allí tenen la vivenda, però es mantenen ferms en viure a la casa de baix, la casa del riu. Es van conéixer en el mateix lloc on ara viuen. Sinforosa parla un castellà farcit de valencianismes i Martín parla un bon valencià. Tots els gats tenen un sol nom: «Mitxurrín», i tots els gossos… «Pitxurrín», menys un que es diu Estrella, com el nom del poble i el de la Mare de Déu.
«Ens vam posar a festejar quan un xai s’escapà de la meua rabera i va fer cap a la de Martín en busca de les ovelles, els dos érem pastors de ramat. I, com que no hi havia ningú més, ens vam enamorar», diu Sinforosa de forma molt gràfica, entre rialles. I afegeix.«Ací hi havia alcalde, alguatzil, dos mestres, un forn, enterrador i un rector. I dues tavernes: la de la tia Benedita i la de la tia Consuelo. A una acudien els valencians i a l’altra, els aragonesos. Hi havia molts xics joves que venien i eren bons músics. Avui de tot això no queda res!».
Una de les gates s’acosta a Martín, es frega contra les seues cames i ronca. És una gata gris, joveneta, fa poc que ha parit i té una gran panxa i les mamelles unflades: «L’hauré de matar, l’estime molt però està patint. Li ha picat una serp en un mugró i això li causarà la mort, inevitablement. La mataré jo d’un colp sec en el tos, li faré menys mal que si la duguera al veterinari. No tindré més remei que fer-ho, em dol en l’ànima… però hauré de fer-ho. No és la primera volta!
Viuen, des del final de la guerra, en una antiga hostaleria que pertany a l’Església. La llum és un luxe que els ha arribat gràcies a unes plaques solars que els han instal·lat. No tenen aigua corrent i, cada dia, es llaven i fan la bugada amb l’aigua de la font i el safareig del poble. Per a tindre cobertura del telèfon mòbil, Martín ha de pujar la costera que du a la muntanya.
«Tenim una ràdio i ens assabentem de tot. No tenim televisió perquè no diu només que mentides», diu Martín envoltat dels gossos que el roden vertiginosament com si fora el rei Sol.
Martín ens obri la porta de l’església i ens ensenya la imatge de la Mare de Déu de l’Estrella. El riu Montlleó que voreja l’Estrella separa el País Valencià i l’Aragó, un pont de frontera que és l’única via de comunicació per als habitants d’aquesta frontera impossible… on tot està mesclat dels dos territoris.
«Teníem una filla que ara faria cinquanta anys i va morir, no sabem com, quan en tenia onze. Ella i Vicent, l’altre fill, anaven a l’escola de Vistabella i es quedaven a viure, entre setmana, amb una germana que no tenia fills. Un dia, la xiqueta li va dir a la mestra que es trobava malament i que se n’anava a casa. En arribar, es va gitar i li va dir a la tia que es moria. I es va morir… i no poguérem fer res. Està soterrada al cementeri de Vistabella», ens confessa Sinforosa baixant per una barrancada entre pedres amb l’ajuda d’un bastó, però amb la seguretat mental de la jove que va ser i que coneix cada solsida de pedres i terra.
Tenen un Land Rover i una C-15 amb la qual Martín va cada dissabte a Vilafranca, en els Ports, al mercat a comprar verdura i visitar la família. Sinforosa només ha vist la mar en un viatge que va fer a Castelló, ja fa anys. «He vist la mar en el port, però mai he estat a la platja. Tanta aigua em fa por!», enfatitza vehement movent els braços i les mans.
«Tots van anar abandonant l’Estrella, a poc a poc, i de manera constant. Ara només venen només els que han rehabilitat la casa… en els caps de setmana i l’estiu»… fa saber Sinforosa resignada, asseguda en el brancalet que envolta una enorme morera en la plaça, un arbre magnífic que va plantar un mestre i els seus alumnes de l’escola en l’any 1930.
«Abans vivíem en una altra casa, ara vivim en l’hostaleria de l’ermitori que un dia va ser la residència d’una marquesa. Si no estiguérem ací… tot estaria ja en terra i els lladres s’hagueren endut tot allò que quedava. Som vells, però som els guardians de l’Estrella»… es vanta orgullós Martín.
A un costat del campanar, una placa recorda amb un RIP: «Diluvio de la Estrella, 9 de octubre de 1883. 17 casas destruidas, 26 personas Muertas». «Van morir tots els més pobres, els que tenien les pitjors cases, sempre passa igual en les desgràcies», manifesta Martín.
Al davant de l’església, en l’antiga escola municipal, una placa recorda un famós fill del poble. Un homenatge a l’últim torero que va prendre l’alternativa en zona republicana: Silvino Zafont Colomer ‘El Niño de la Estrella’, que va ser forner abans que matador. El dia de la seua alternativa a Barcelona (16 de maig de 1937) lidiava amb el bou Pellón i presenciava l’espectacle el corresponsal de guerra Ernest Hemingway. Era republicà i, en acabar el conflicte, va haver d’exiliar-se a França on va morir en un accident de motocicleta i va ser soterrat a Arlés.
«Va ser tan famós que a Sagunt li van dedicar la marca d’un anís que, per aquell temps, feia furor! Era Silvino Zafont Colomer, Colomer com jo mateix! Érem família, jo també soc un Colomer de l’Estrella!, ens conta Martín, assenyalant la placa.
«Era un poble ple de vida. La tia Juana i el tio Àngel, per a qui treballàrem durant un bon temps, van ser els últims a marxar. No volien anar-se’n i els fills els obligaren a la força… i ens quedàrem sols amb els animals, sols amb les ovelles i les cabres. Hem sigut protagonistes, inclús, d’un anunci televisiu de Nadal. Ara el camí de terra ens l’han arreglat i l’accés des de Mosquerola i Vilafranca és molt més fàcil.», conten i no paren els dos alhora, Sinforosa i Martín.
L’eixida del sol a l’Estrella és una sensació uterina, còsmica… l’aigua sura des de les muntanyes per totes bandes. Una parella de francesos es mostren meravellats davant d’aquest paratge bucòlic que un dia va ser últim refugi dels maquis.
Sinforosa cou el dinar en el foc de la llar, com feien els seus avantpassats en el Neolític. Els càdecs, les sabines i els pins negres… el romaní, el timó i la camamilla borda ens marquen el camí de retorn, una tornada plena de nostàlgies. El paradís de Sinforosa i Martín ha quedat intacte.
