Parlar de determinats temes sembla que és clavar-se en un camp minat. Això és el que passa quan en els àmbits de l’esquerra se’n parla, o millor dit, no se’n parla dels efectes de la immigració. L’expressió anglesa “l’elefant en l’habitació” (the elephant in the room) al·ludeix a una cosa controvertida de la qual tots són conscients, però que ningú s’atreveix a parlar-ne, amb la qual cosa tots callen i fingeixen que no existeix. Una cosa per l’estil ens passa amb el tema de la immigració. Veiem el bestial i indescriptible Trump encadenant immigrants i deportant-los ignominiosament, o veiem Garcia Albiol al capdavant de desocupacions poc misericordioses, com la de l’institut de Badalona, i clar, en parlar de l’elefant només nomenar-lo ja has perdut. Em sembla que des de l’àmbit del progressisme en general, i encara més des de l’esquerra nacionalista, parlar d’un tema que està incidint d’una manera cabdal, especialment en les nostres societats urbanes és una obligació i una necessitat, amb serenor i tractant de mirar a la nostra gent i els seus problemes.
Continue pensant que el major problema del món és la desigualtat. Els postulats de Thomas Piketty segueixen i seguiran vigents per molt de temps. Més encara en un món en transformació on les grans corporacions tecnològiques aspiren o tenen, en alguns casos, més poder que els mateixos estats. La desigualtat, potser, acabe fent rebentar el món, però potser només és una possibilitat.
Són molts els problemes. Les generacions més joves –la generació que diuen Z– no troben solució als seus –encariment i insuficiència de l’habitatge, precarietat, sous insuficients a la seua formació, reacció dels homes més joves contra l’empremta sociocultural del feminisme, gestió de la immigració tensa…–. Tot amarat per la realitat d’uns temps líquids i sense principis morals on ancorar-se (Zygmunt Bauman en va parlar abundantment i seguim amb el mateix paradigma). Per unes coses o per altres, una part considerable del món anomenat occidental, ha virat cap a la dreta, seguint un corrent de fons històric i pendular que ens porta cap a l’extrem dret. L’analista Enric Juliana fa un diagnòstic precís d’aquest viratge: “Esgotament del cànon antifeixista. Dinàmica europea i mundial de blocs o d’àrees d’influència de les grans potències. Progressiu desacoblament de la globalització. Rearmament general i militarització. Desigualtats socials. Polarització a les xarxes socials. Fragmentació de la societat en nínxols digitals. Desubicació juvenil. Incert impacte de la IA en l’economia i la feina”. Davant de tantes incerteses, el cesarisme és qui guanya. Ara bé, es veu clarament que habitatge i immigració seran els grans debats ineludibles.
Què fem a l’esquerra? L’esquerra potser mira la lluna i no veu el dit humà que l’assenyala. El que més s’escolta és un desig: Unim-nos! Unim-nos tots contra la dreta i l’extrema dreta i els guanyem! En aquest moment és la solució? Hi ha més preocupació en unir les esquerres que en reformular la manera d’afrontar els reptes i les preocupacions que atabalen als possibles votants o partidaris. I no ho hem de perdre de vista, la immigració és ben present, especialment a les zones urbanes, junt amb la gent més desfavorida. Aquella que no pot fugir del barri i aconseguir un habitatge en una altra zona no tan diferent de la seua forma de viure.
Visc en una ciutat amb un 26% de població immigrant. Això diuen les xifres oficials, que de segur en serà algun punt més. És una allau intensa i constant en poc de temps. Hi ha barris, carrers i places concrets que per moments semblen més Tànger que una població valenciana reconeixible. Davant d’eixa situació, a sectors importants de la població autòctona els costa assimilar eixe canvi radical en tan pocs anys, especialment amb gent que és tan diferent en les formes externes i en el pensar. Obviar aquesta realitat, és deixar en mans de la dreta i dreta extrema tot el camp. I no és un problema de supremacisme –en general la nostra societat no és racista–, ja que ara per ara no hi ha grans problemes de convivència, però sí que existeix la sensació de “fronteres obertes”, de manca de regulació i control del fenomen lligades o combinades amb les necessitats del mercat de treball; i especialment la constatació del deteriorament greu dels serveis públics que apuntalen l’estat del benestar.
Històricament, l’esquerra, representada per una intel·lectualitat cosmopolita, ha estat sempre partidària de l’obertura incondicional de les fronteres. Són els principis de la Il·lustració, de la solidaritat internacional i fins i tot del cristianisme: tots els homes del món som germans. En canvi, no sembla que la preocupació per les condicions laborals de molts immigrants tinga la mateixa resposta. Es centren en l’acollida i no en les condicions laborals, ni en el treball en negre. Però alguna cosa està canviant en el món pròxim. A Catalunya, amb un 24% de gent nascuda a l’estranger, la situació és molt sensible en moltes capes de la població. El sistema de partits està incòmode i va posicionant-se: no sols Junts, ERC també, es veuen desbordats per la situació, que aprofita l’AC. Al Regne Unit, el Partit Laborista britànic (Keir Starmer parla de Missió moral) sembla que ho ha entès i comença a virar cap a noves formes regulatòries més ajustades. Dinamarca és l’exemple contemporani que il·lustra l’enfocament socialdemòcrata de la regulació migratòria amb un objectiu declarat de preservar la cohesió social i l’estat del benestar, en un país de només 6 milions d’habitants.
A Europa –on zones urbanes de França o del mateix Londres s’han transformat en autèntics guetos, amb els seus perversos efectes– el fenomen preocupa molta gent i està ajudant a l’avanç imparable dels partits d’extrema dreta. És per això pertinent preguntar-nos: Hem de donar l’esquena a les preocupacions de la gent i a una tan gran transformació social? Com a valencianista hi estic molt preocupat. Potser és més un problema urbà, i no tant als pobles menuts, però ens afecta a tots. Veiem els tres pilars de l’estat del benestar ben afectats. L’educació pública destruïda, precaritzada i amb una concentració quasi exclusiva de xiquets migrants en molts col·legis de les nostres ciutats, la sanitat ben afectada i els serveis socials hipotecats. Preguntem-nos com és possible que de barris humils ixen tants vots per a l’extrema dreta. Hem d’esperar que la nostra identitat, en nom del cosmopolitisme i de deixar fer, desaparega?
Per pura necessitat, caldrà una regulació més gran dels fluxos migratoris i altres mesures que ajuden a una major integració de la població nouvinguda. I caldrà raonar, amb sensibilitat i serenitat, per buscar solucions, invocant els valors de la tradició clàssica republicana: aspirar a un govern virtuós que intente acostar-se als problemes de la gent.
Tot i el fet que tots som descendents d’emigrants i que el buit demogràfic comporta una necessitat d’immigració, encara que siga complicat i més en temps trumpians, no puc deixar-ho passar sense reflexionar al respecte. I per acabar, citar a Joan Burdeus qui en un article a Ara titulat “La immigració i l’esquerra que no existeix” deia: “queda un forat lliure: un moviment d’esquerres que reivindiqui el proteccionisme nacional amb un discurs democràtic, que promogui polítiques de regulació de la immigració i el mercat en termes d’interessos econòmics de la classe mitjana sense apel·lar a cap supremacisme perillós”. Potser és una utopia, una de tantes en la història, però mentre no hi haja una contraproposta coherent d’esquerres que dispute aquesta preocupació, tot l’espai serà per a la dreta extrema per molt de temps.
