El passat 30 d’octubre al País Valencià ens alçàvem amb una certesa: molts, massa compatriotes havien perdut tràgicament la vida. El dia 29 d’octubre en la televisió pública valenciana ja havien començat a fer un servei mai vist en la predecessora Canal 9, explicant durant tot el dia les dures condicions climàtiques i les destrosses que suposaven. Al migdia, mentre a l’oratge d’À Punt advertien que no s’eixira de casa si no era absolutament necessari, el delegat colonial Carlos Mazón –indigne del títol de president, senyor i, per descomptat, honorable– eixia a dir que cap a les 18 tot passaria. Desinformació criminal climàtica per garantir els guanys del sector hostaler de cara al pont de Tots Sants. Fins i tot, va queixar-se en una reunió per l’alerta i les mesures preses per la Universitat de València per un “alarmisme” desmesurat. 228 morts després, sabem que l’única cosa desmesurada és la vergonya del delegat colonial, que va passar-se el dinar i la vesprada a El Ventorro, independentment que bona part de la zona d’Utiel ja estiguera absolutament col·lapsada per l’aigua. Cal ressaltar que el comportament de Mazón no fou negligència ni inutilitat, fou gestió criminal. Fou posar el capital per damunt de les vides dels valencians i valencianes. Fou posar els interessos de l’HOSBEC per damunt de les nostres vides.
Els mitjans de comunicació madrilenys, inclosos els suposadament estatals i públics, no eren molt millors: quan el poble valencià s’ofegava, a RTVE es parlava sobre la dona de Pedro Sánchez. Si una cosa ha deixat clara la DANA és que el poble valencià no és espanyol. En la manifestació per demanar responsabilitats per la DANA del dia 30 de novembre, una víctima, envoltada de la senyera coronada i amb una foto de son pare, deia amb amargura “¿es que acaso nosotros no somos españoles?”, sols em vaig poder apropar a acariciar-li el braç, amb tota l’empatia que fora possible.
El 30 d’octubre, alguns mitjans madrilenys ja entenien la magnitud de la tragèdia: l’AVE Madrid-València no funcionava, i amb això, el seu pont. EFE, en la seua categoria d’agència pública, va enviar un teletip per explicar com els madrilenys podien arribar a Levante per a poder seguir el seu pont. Alguns valencians i valencianes, els que véiem À Punt, els que seguíem les xarxes socials i els que rebíem els vídeos “reenviats moltes vegades” per whatsapp, n’érem plenament conscients que estàvem davant una massacre. Però precisament per ser una colònia, una bona part del poble valencià no era conscient del que havia passat fins que les televisions madrilenyes varen començar a informar-ne.
I amb la consciència de la barbàrie contra el nostre poble, la resposta.
El 30 d’octubre a la vesprada vaig anar a la recerca de botes d’aigua i materials de neteja. No hi havia. Anara on anara, quasi no quedaven existències. Tothom havia fet el mateix. Al principi desorganitzats però tossudament alçats, marees de voluntaris des de la capital començaren a arribar a les zones afectades. Després, des de tot el País Valencià. Durant els dies següents des de Catalunya s’organitzava una gran resposta solidària.
L’autoorganització popular demostrava que els valencians i les valencianes no som ni meninfots, ni botiflers, som un poble digne. Tan digne, que una vegada i una altra ens han volgut empetitir. Aquesta idiosincràsia valenciana, el “pensat i fet” que va socórrer els seus compatriotes sense pensar en les possibles conseqüències, va trobar-se també amb el buit que deixaven les institucions.
Una altra evidència que ens va deixar la DANA fou que amb les vides del poble valencià es podia mercadejar. Al govern d’Espanya ja li anava bé per als seus càlculs electorals l’abandonament que vivia el nostre poble. Sols s’entén que un fred càlcul electoral siga més important que socórrer les persones si assumim que simplement des de Madrid no ens consideren com al seu poble. És en eixe context que es dona la revolta de Paiporta, on llançaren fang i increparen Carlos Mazón, Pedro Sánchez i Felip VI, mostrant el descontent davant la desaparició absoluta de les institucions durant els següents dies a la DANA. Perquè si “sols el poble salva el poble” va convertir-se en la consigna dels dies després de la DANA, és perquè literalment, sols el poble va anar a socórrer el poble quan mig milió de persones havia estat afectada. Aquesta revolta fou una mostra de dignitat contra el govern colonial, el delegat colonial i la corona borbònica que ens sotmet. Prompte les senyeres coronades, les que la immensa majoria del poble reconeix com a pròpia, començaren a inundar els balcons i els actes de protesta, convivint agermanadament amb la resta de senyeres i símbols populars. Al camp del Mestalla, una senyera gegant al so de la Muixeranga obria un partit de futbol.
Aquest procés d’empoderament que va començar el dia 30 d’octubre, s’ha trobat amb moltes dificultats. El capital, independentment de la duresa de la situació, no s’atura, i nombrosos treballadors i treballadores de la zona 0, l’endemà de la DANA es trobaven forçats a anar a treballar, independentment que fora impossible eixir de les seues cases o no tingueren vehicles “si no tenéis transporte, o caminando o en bicicleta”, els deien a alguns treballadors. Els sindicats majoritaris però, no varen veure necessitat de convocar una vaga en solidaritat amb el nostre poble, ni tan sols ara.
Sis mesos després, Intersindical Valenciana, CGT, CNT i la COS han convocat una vaga per al 29 de maig, la primera vaga del País Valencià. Una jornada que ha de ser de reivindicació, però també de dol. El dol d’un poble que ha perdut massa compatriotes. El dol d’un poble que ha perdut moltes formes de vida. El dol d’un poble que, sis mesos després, encara no ha recuperat la normalitat.
El 29 de maig hauria de ser no sols una reivindicació en contra del no molt honorable, que tant de bo no continue en el poder, ha de ser una mostra més de solidaritat cap a les víctimes de la criminal gestió de la DANA que caldria estendre a tots els sectors de la societat. Una vaga de consum, d’estudiants, de cures.
El 29 de maig, no sols farem vaga.
Farem dol.
Que no s’òbriga cap comerç. Que no s’impartisca cap classe. Que no hi haja cap jornada laboral. Que ho aturem tot.
Perquè només el poble salva el poble. Perquè el dol, en aquest món capitalista, és una forma més de resistència.
I perquè aquest país mereix justícia, memòria i dignitat. El 29 de maig, buidarem els sectors productius per a omplir els carrers. Visca el País Valencià.
Zahia Guidoum és coordinadora de Decidim.
