Els anomenats “centres de crisi 24/7/365” són uns recursos per a dones víctimes de violència sexual previstos per la Llei espanyola de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, més coneguda com la “Llei del sols sí és sí”. A pesar del seu nom explícit –també s’anomenen centres 24 hores- i de l’obligació legal que funcionen realment com un recurs d’emergència, Diari la Veu va destapar que en el cas del País Valencià, només estan oberts de 8 del matí a tres de la vesprada de dilluns a divendres, contradient fins i tot la informació que ofereix el web de la conselleria d’Igualtat i Serveis Socials on s’assegura que “estan oberts les 24 hores del dia 365 dies a l’any”.
Però aquesta no és l’única premissa que incompleix la conselleria respecte a aquests centres.
Aquest mes de maig, Amnistia Internacional ha publicat un “Manual de procediments per facilitar la implementació dels centres de crisi –24/7/365- a l’estat espanyol”.
En aquest document hi ha un apartat destinat a les tasques que li tocaria fer a les administracions autonòmiques. Entre aquestes hi ha “posar en funcionament els Centres de Crisis 24/7/365 d’acord a estàndards internacionals de drets humans”, garantir-ne la seua “accessibilitat, adaptabilitat i disponibilitat les 24/7/365” i amb una assistència “Integral i Reparació (…) conforme als estàndards internacionals de drets humans”.
Que, malgrat que la Generalitat sí que els va obrir pocs dies abans que s’esgotara el termini legal, difícilment es pot defensar que complisquen els “estàndards internacionals”. “Van limitar-se a obrir un local amb una placa per cobrir l’expedient, però els recursos reals, els que compten, no els han posat mai”, denunciava una treballadora del sector a aquest diari. No és només l’incompliment horari, sinó també es demanda una major formació i especialització del personal.
Precisament, aquesta formació es troba també recollida explícitament quan es recomana “oferir formació inicial especialitzada i contínua amb caràcter obligatori en violència sexual al personal dels Centres de Crisis i altres equips professionals participants de l’atenció i acompanyament a les violències sexuals”.
Difusió limitada
Una altra de les recomanacions de l’ONG que la conselleria ha desoït absolutament ha estat la “d’impulsar campanyes de difusió i conscienciació dels Centres de Crisis 24/365 perquè en prengueu coneixement entre les dones i dones joves de cada territori”.
Precisament, una de les queixes del moviment feminista respecte a aquests centres ha estat la manca de difusió del servei. De fet, per no tenir, ni tan sols tenen un telèfon d’atenció propi i des de conselleria es difon el telèfon d’atenció dels Centres Dona –especialitzats en violència masclista– per als Centres de Crisi. Una decisió que invisibilitza els segons i a més genera confusions sobre les competències i funcions de cada servei.
Finalment, una altra de les queixes més recurrents és l’opacitat dels Centres de Crisi, ja que les professionals del sector asseguren que és “impossible” conèixer, no ja tan sols el número de casos que estan tramitant, sinó tan sols la situació dels expedients oberts pels Centres Dona –que sí que funcionen com a autèntics centres de crisi oberts 24 hores- i que després són derivats a aquests Centres de Crisi.
Un punt sobre el qual Amnistia Internacional fa referència quan recomana “publicar les memòries d’activitat dels Centres de Crisis 24/7/365”.
