La jornada de vaga del 31 de març ha marcat un punt d’inflexió en el conflicte educatiu al País Valencià. La convocatòria dels sindicats, sostinguda per un fort moviment assembleari als centres docents, ha estat un èxit indiscutible i ha omplit carrers i places amb milers de treballadores i treballadors de l’ensenyament, famílies i estudiantat. No es tracta d’un episodi aïllat, sinó de l’expressió d’un malestar profund i acumulat.
El sector educatiu valencià no és nou en la mobilització. Al contrari, acumula dècades d’organització i lluita: des de la històrica vaga del 88 fins a la contestació multitudinària al mapa escolar i la defensa d’un model d’escola pública; passant per la resposta a les retallades i a les polítiques d’ajust, així com per conflictes com les reivindicacions per l’homologació retributiva o la lluita del professorat interí. Aquesta trajectòria ha consolidat un moviment assembleari arrelat als centres educatius, amb una gran capacitat d’autoorganització i de resposta col·lectiva quan la situació ho exigeix.
Cal reconéixer, per tant, la tasca i l’esforç sostingut del conjunt de treballadores i treballadors dels centres educatius, que han demostrat, una vegada més, una enorme capacitat d’organització des de baix, de coordinació i de mobilització, vertebrant un moviment legítim que dona veu a unes reivindicacions àmpliament compartides.
Això és el que hem tornat a veure aquests dies. I, malgrat els intents de la Conselleria d’Educació de minimitzar l’abast de la protesta, la realitat és clara: el seguiment ha estat alt i el suport social, ampli. Però el més greu no és només la voluntat de desdibuixar la mobilització, sinó la negativa explícita de la consellera Ortí a obrir una negociació real amb el sector. Aquesta actitud no només evidencia una manca de voluntat política, sinó que actua com a combustible del conflicte.
El govern de Juanfran Pérez Llorca s’enfronta, així, a una situació que no pot gestionar ni amb inacció ni amb propaganda. El que està en joc va més enllà d’unes reivindicacions puntuals: és la defensa de l’educació pública, dels drets laborals de les treballadores i treballadors de l’ensenyament i del futur del sistema educatiu.
En aquest sentit, les demandes que han motivat la vaga són legítimes i responen a necessitats reals del sistema educatiu valencià. Parlen de millorar les condicions laborals, de garantir recursos suficients i de defensar una educació pública de qualitat, al servei del poble valencià. No es tracta només d’un conflicte sectorial, sinó d’una qüestió de país.
Per això, el president ha de moure fitxa. Té la responsabilitat d’impulsar una rectificació, d’obrir vies de negociació i d’atendre unes demandes legítimes i àmpliament compartides. Si avala el bloqueig de la seua consellera, farà seu el conflicte i n’assumirà totes les conseqüències.
Perquè el professorat valencià i el conjunt de treballadores i treballadors dels centres educatius han demostrat, una vegada més, que no pensen quedar-se quiets. I, si no hi ha resposta, el conflicte anirà a més, amb noves mobilitzacions en les pròximes setmanes, que poden arribar, com assenyalen els sindicats, fins i tot a una vaga indefinida.
En aquest context, la situació de l’educació hauria de servir d’exemple i d’impuls per estendre la lluita en defensa dels serveis públics i de la millora de les condicions de treball a la resta de sectors, tant del sector públic com del privat, davant d’un govern valencià que està vulnerant drets bàsics i deteriorant les condicions de vida i laborals de les treballadores i els treballadors i de la majoria social.
En política, ignorar un sector organitzat, en lluita i amb legitimitat social, com l’educatiu, té un cost. I tot apunta que, si el govern persisteix en aquesta actitud, el desenllaç és previsible: l’ensenyament pot acabar esdevenint la fi política del govern de Pérez Llorca i dels conservadors al capdavant de la Generalitat.
