L’agricultura és molt important per al País Valencià, potser més que per a molts altres països i també per al conjunt de l’estat espanyol. Per a començar, hi ha la qüestió purament econòmica: d’una banda, l’agricultura de proximitat i km 0, i de l’altra, l’agricultura d’exportació, que ha finançat històricament el desenvolupament econòmic i la industrialització del país, ha sigut font de llocs de treball directes i indirectes, ha possibilitat l’accés als estudis universitaris de gran part de les classes populars, i ha generat importants beneficis, encara que sovint hagen quedat mal repartits.
Però hi ha més aspectes, entre els quals cal destacar el social. El fer que tinga una estructura productiva dominada per xicotets llauradors, sovint propietaris, ha provocat una vinculació molt gran de la societat i la cultura valenciana amb el camp, ja que ha creat xarxes locals de comerç de proximitat. Fins i tot hui en dia que la majoria de gent viu a les ciutats, els lligams emocionals i a voltes també físics amb el passat llaurador són ben vigents, i encara moltes famílies conserven un bancalet més per motius sentimentals que econòmics.
Es podria parlar a bastament de les arrels rurals de molts aspectes culturals, gastronòmics, psicològics o tradicionals valencians, i dels beneficis ambientals o paisatgístics, però ho deixarem apuntat amb un últim recordatori important: necessitem el llaurador un mínim de tres voltes cada dia. És sens dubte el professional al qual més acudirem al llarg de la vida. I mantindre i potenciar la sobirania alimentària és i serà cada vegada més important en els temps com més va més convulsos que ens està tocant viure.
Per això, no es pot entendre ni acceptar acords com el del Mercosur, en què l’agricultura europea -però especialment la mediterrània- és moneda de canvi a favor dels interessos de la indústria, concretament les grans automobilístiques alemanyes, que pateixen una duríssima crisi. Sacrificar l’agricultura local en l’altar de la globalització és, mai millor dit, pa per a hui, fam per a demà.
Els llauradors valencians, especialment si tenen explotacions xicotetes i mitjanes, no paren de rebre colp rere colp: l’especulació urbanística amb les terres més fèrtils, els territoris de sacrifici a qualsevol projecte -des de macroparcs solars a abocadors-, competència deslleials amb tercers països que no compleixen les mateixes condicions laborals ni les fitosanitàries… una llista que s’allarga cada dia que passa.
I açò sense comptar amb la hipocresia d’una Unió Europea que per un costat presumeix de polítiques verdes i per l’altra promou el transport des de l’altra punta del món de productes que fàcilment podrien produir-se ací. La via més ràpida perquè la gent acabe desconfiant de qualsevol mesura ambiental i que explica en bona part l’auge del negacionisme climàtic.
Per tots aquests motius és inexplicable i condemnable el suport del govern espanyol al tractat de lliure comerç amb Mercosur. I més si és té en compte que amb el seu vot en contra s’hauria bloquejat l’aprovació per no arribar al quòrum necessari.
El president Juan Francisco Pérez Llorca ha intentat aprofitar el moment per desmarcar-se de l’executiu estatal i reunir-se amb les principals organitzacions agràries per a demanar “més garanties en les importacions”. No s’ha atrevit a denunciar el tractat mateix, ja que el seu propi partit n’és un dels principals impulsors. A favor de qui i de què votaran els eurodiputats valencians del PP-Vox i del PSOE en la UE?
Així doncs, una volta més, els llauradors queden abandonats a la seua sort, considerats moneda de canvi i condemnats a una dolorosa extinció. Esperem que en uns pocs anys no ho hàgem de lamentar a l’hora d’omplir el rebost.
