És difícil d’entendre, o molt senzill segons es mire, que el Consell elabore un decret de pisos turístics i que no faça referència al principal problema que generen els pisos turístics, que és l’encariment de la vivenda, ja que cada dia es fa més difícil de comprar o de llogar per als valencians.
Que la consellera Nuria Montes se centre en la competència deslleial, i que el president Carlos Mazón compare la mal anomenada «turismefòbia» amb el «racisme» i el «classisme», té una explicació molt senzilla. Nuria Montes procedeix de la patronal hotelera Hosbec, que evidentment ha ovacionat la mesura, i ha fet un decret a mesura dels interessos d’aquest sector que, per descomptat, s’han de respectar i s’han de tindre en compte. Però no s’entén que un decret com aquest no tinga com a última finalitat explícita l’objectiu de pal·liar l’encariment de la vivenda per a la nostra ciutadania perquè torne a ser accessible per a la població valenciana.
Evidentment, no és tasca de la Conselleria de Turisme abordar aquest problema. O com a mínim, no és una competència directa. Però al País Valencià, el fenomen del turisme té una relació directament proporcional amb el de la dificultat d’accés a l’habitatge. I que la Conselleria del ram no expresse aquesta finalitat és desolador. Al remat, ja ho va dir el president Mazón en el debat de la seua investidura. «El turisme és qüestió d’Estat». L’accés a la vivenda, evidentment, no ho és per a la dreta neoliberal, ni per a l’extrema dreta que li dona suport.
Regular, sancionar, inspeccionar i controlar els pisos turístics dins d’una normativa rígida sempre serà una bona notícia. Controlar l’especulació amb les llicències també és una mesura obligatòria. Aquestes virtuts, el nou decret, les incorpora sobre el paper.
Però hi ha forats interessats per part del Consell, com ara suggerir que les vivendes turístiques no són un problema per a l’encariment de l’habitatge, sinó que la dificultat d’accés es troba en les polítiques del Govern espanyol. Segur que l’executiu espanyol té molt a fer en aquest aspecte, però passar la pilota al rival polític en un territori com el valencià, on el predomini turístic no es tradueix en una mitjana salarial acceptable, ni amb cap solidaritat pagant el corresponent impost o taxa turística, i on l’accés a la vivenda és dels més exigents de l’Estat, és irresponsable, és hipòcrita i és infantil.
Amb mesures com aquesta torna a quedar clar què pretén el govern valencià: prioritzar l’interès particular per damunt del general. Cal dir-ho, i repetir-ho mil vegades, no per lluitar contra el turisme, sinó per fer-ho contra aquells que li han donat un protagonisme i una llibertat al sector que es va girant cada dia més en contra de la població valenciana en general, i de la part més jove, en particular, que ara per ara troba quasi impossible accedir a una habitatge digne i amb uns preus adequats als salaris actuals.
