L’altre dia vaig veure per televisió el partit entre la S.D. Huesca i l’Alavés. Tenia la televisió posada sense volum i, mentres, estava llegint sentat al sofà i amb la manteta, un dels plaers dels cap de setmana hivernals. Em va cridar l’atenció el gol del Huesca, marcat per un jove jugador, Javi Ontiveros, cedit per cert a l’equip aragonés pel Vila-real. Va ser un golàs. I molt important i treballat, perquè el seu equip havia marcat un altre gol pocs minuts abans anulat per fora de joc i perquè encara no havien pogut guanyar cap partit enguany a la primera divisió.
Però encara em va cridar més l’atenció la celebració del gol. El jugador mostrava a la càmera la seua canellera i es podia llegir al seus llavis “te amo”. Finalment, el partit acabà amb la victòria del Huesca i en veure que anaven a entrevistar l’autor del gol vaig donar-li volum a la televisió per veure si explicava la dedicatòria. En efecte, va ser la primera pregunta del periodista i Javi Ontiveros va esclatar a plorar com un xiquet mentre explicava que li havia dedicat el gol a la seua àvia, que estava a l’hospital malalta de Covid i, sense deixar de plorar, i mentre se sentíen en off els crits de recolzament dels companys, va afegir unes paraules que em van commoure profundament, per la sinceritat, la senzillesa i la contundència: “espero que salga bien cuanto antes porque la necesito y la amo mucho”.
Per una banda, em fa la impressió que en aquestos partits sense públic els futbolistes estan eixint-se’n dels tòpics en les declaracions amb més freqüència. Ja sabeu, d’allò de “són coses del futbol”, “anem partit a partit”, “juguen onze contra onze” i aquestes coses. És com si aquestos partits jugats en la intimitat els feren perdre la noció del que té d’espectacle de masses i tornaren a ser en part partits de futbol entre vint-i-dos joves (més els incomptables canvis en la nova modalitat, això sí). És com si davant les grades buides els fora més fàcil comentar el partit concret que acaben de jugar sense les bastides postisses dels llocs comuns.
Per altra banda, crec que em van commoure les paraules de Javi Ontiveros pel que teníen de directament humà, d’expressió espontània d’emocions. Plorava i expressava la seua vulnerabilitat, el seu afecte i la necessitat que sent de la seua àvia. I això, encara vestit de futbolista. En aquestos temps que vivim en què determinats productes culturals de masses (el reggeaton, per exemple, el trap i totes les seues infumables variants, o l’ignorant xuleria avatatgista dels SergioRamos del futbol espanyol) tornen a glorificar masculinitats tòxiques, hiperfàliques, agressives, dures, sense emocions, sensibilitat ni empatia, em va semblar molt sa i molt bonic veure aquest futbolista angoixat i trist per la malaltia de la seua àvia mostrar amb senzillesa i emoció que altres masculinitats no només són possibles sino que existeixen i que estan presents. I que ho fera en un partit de futbol, des del si mateix de la cultura de masses masculina, em va semblar molt important. I crec que val la pena destacar-lo i fer-lo visible, perquè prou visibles són les altres coses.
Jo de moment me n’he fet fan de Javi Ontiveros. I desitge de tot cor que, en efecte, la seua àvia isca bé quan abans.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
