L’11 d’abril, i des de fa 33 anys, a Burjassot es recorda el jove antifeixista i independentista Guillem Agulló, assassinat per una banda de feixistes a Montanejos (Alt Palència) en un crim polític que mai s’ha denunciat prou.
No tornarem ací a recordar la tràgica situació que va portar a la mort de Guillem, però sí que és indispensable reflexionar sobre l’ecosistema judicial, polític i mediàtic que va envoltar el crim i, sobretot, que va encarregar-se de despolititzar-lo i garantir una bona dosi d’impunitat als seus perpetradors i, sobretot, veure que ha canviat i que no al País Valencià en aquests 33 anys.
Per començar, cal fer una menció al llibre que acaba de publicar Rafa Xambó documentant extensament les derivades judicials i informatives del cas, un document excel·lent per acostar-nos a tot el que va envoltar aquells fets i que va contribuir a fer-los molt més dolorosos.
Comencem per la vergonyosa instrucció i posterior sentència del cas -on fins i tot va arribar-se a obligar a una de les antifeixistes que declaraven com a testimoni a cantar el “Cara al sol”- que va servir per exonerar els còmplices necessaris de l’assassí material, Pedro Cuevas i negar les evidències de la seua motivació política. De fet, per culpa d’aquella sentència, Guillem Agulló no ha estat considerat mai una víctima del terrorisme -una mancança que, per cert, acaba de rescabalar parcialment el col·lectiu de víctimes del País Basc, en incloure’l al seu arxiu- per la qual cosa els insults a la seua memòria quedaven desprotegits penalment.
I 33 anys després, ha canviat massa el sistema judicial? Veient la persecució a què van sotmetre i sotmeten, per posar algun exemple, els líders independentistes catalans d’ERC i Junts, sense aplicar l’amnistia a l’expresident Puigdemont i altres activistes condemnats, a alguns dirigents de Podemos, i que està sent sotmesa Mónica Oltra, les fluïdes relacions entre els grupuscles ultres i alguns jutges i gran part de les elits de la judicatura, i la dificultat per imputar qualsevol càrrec del PP -l’últim exemple l’hem vist amb Carlos Mazón i el TSJ valencià- poc espai ens queda per pensar que un nou cas Guillem Agulló seria massa diferent.
Pel que fa a la situació política, amb els hereus polítics dels assassins de Guillem a les institucions, la situació no és massa millor. Durant anys després de l’assassinat, van sovintejar els insults a la víctima i les reivindicacions dels fets. Poc costa imaginar que aquells “Guillem Jódete” en pintades o pancartes al Mestalla, hui tindrien el seu ressò a les tribunes de Les Corts. De fet, intents com el del regidor ultra de València, Juanma Badenas, d’eliminar el passatge Guillem Agulló dels Jardins de Vivers, o la supressió del premi amb el seu nom per part de les Corts, en són bona prova.
Finalment, és impossible no rememorar aquell moment sense recordar el lamentable paper de Las Provincias, quan van dedicar-se a enfangar la situació, mentint sobre els fets, assegurant que Cuevas era d’esquerres o sobre una baralla que mai va existir. Per sort, aquest esmentat diari ja no té el pes informatiu que tenia llavors, però l’aparició a internet d’un seguit de pseudomitjans ultres i sense cap mania en tergiversar i mentir no fa pensar que la situació seria gaire millor. De fet, només cal veure la infiltració de les joventuts de Vox -els mateixos Revuelta que s’estaven quedant les donacions pels afectats de la dana- a les protestes de Paiporta poc després de la barrancada i com molts mitjans van tapar i dissimular els fets malgrat que s’havia arribat a agredir el President de Govern espanyol, per imaginar quina seria la cobertura d’aquests mitjans d’uns fets similars.
Ara, també cal ser conscients que la reacció social seria de ben segur molt diferent. La memòria col·lectiva de Guillem Agulló, el qual s’ha convertit en un dels referents del país, la consciència social de l’antifeixisme, un teixit associatiu molt més consolidat i potent, un valencianisme que ja està a les institucions o un ecosistema mediàtic alternatiu i autocentrat molt més potent també són motius d’optimisme i de pensar que en uns fets similars, la resposta social, el suport a la família i la capacitat de mobilització serien molt majors.
