La defensa de Jorge Ignacio Palma, l’home condemnat a penes que sumen 159 anys i 11 mesos de presó pels crims de Marta Calvo, Arliene Ramos i Lady Marcela Vargas, ha presentat davant la sala civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) un recurs contra la sentència que imposa la seua pena, perquè considera que els fets que han servit per a la seua condemna es basen en «meres hipòtesis». Al·lega, així mateix, que no existeix cap anàlisi de les substancies –cocaïna– que els membres del jurat van considerar provat que introduïa en els cossos de les seues víctimes.
«Quin assassí en sèrie contacta amb les seues presumptes víctimes mitjançant whatsapps i un mail que l’identifica plenament?», es pregunta la defensa, que assegura que no s’ha realitzat prova per a determinar que la finalitat última dels contactes sexuals que va mantindre Jorge Ignacio amb les denunciants fora causar-les la mort.
L’assassí també qüestiona que s’haja tingut en compte l’agreujant de gènere en la condemna, que entén que no és justa perquè el condemnat parla d’elles «amb consideració» i es refereix a elles com a «senyoretes» o fins i tot diu que per a ell «les dones són el més bonic del món».
Així consta en el recurs contra la sentència de l’Audiència Provincial que, en aplicació del veredicte del jurat, va condemnar l’acusat com a autor d’un delicte contra la salut pública –pel qual es condemna a cinc anys de presó–; a un altre contra la llibertat i indemnitats sexuals –dos anys i cinc mesos de presó i prohibició d’acostament a menys de 300 metres de la víctima–; sis delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals en concurs amb sis intents d’assassinat –14 anys de presó per cadascun d’ells i allunyament– i altres tres delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals en concurs amb tres assassinats consumats –22 anys i deu mesos de presó per cadascun.
No obstant això, la defensa de l’acusat ha decidit presentar recurs per entendre que s’ha produït una vulneració del dret fonamental a la presumpció d’innocència, per infracció de precepte constitucional o legal en la qualificació jurídica dels fets i per haver-hi una «manifesta contradicció» en els fets considerats provats en la resolució.
En relació amb la mort de Marta Calvo, assenyala que en la vista no es va practicar prova alguna que poguera acreditar el motiu de la seua mort –el seu cos no ha aparegut– i que l’acusat sempre ha negat que l’haguera matat, sinó que «només» va admetre haver-hi desmembrat el cos quan es va despertar i la va trobar sense vida en el llit.
En aquest cas, considera que se li ha condemnat per, «encara que parega increïble, pel relatat per les altres víctimes, pel modus operandi, malgrat que es desprèn amb absoluta nitidesa que els membres del jurat parlen sempre en hipòtesi: “pensem”, “s’haja pogut produir”, “existeix la possibilitat”, “puga ser així”». «I el que és més increïble, és que la magistrada presidenta haja dictat una sentència«» condemnant-lo per assassinat, recalca.
Així, l’assassí sosté que no existeix anàlisi de les substàncies –cocaïna– que les víctimes diuen que l’acusat els hi va introduir en els seus genitals, un estupefaent que «no s’ha acreditat per cap mitjà admès en dret que ho fora». En el cas de sis de les dones víctimes de Jorge Ignacio, afirma que totes elles van declarar que es van extraure roques de cocaïna «de la grandària de cigrons, olives, bales», malgrat que havien passat diverses hores des de la introducció, la qual cosa es contradiu amb el fet que eixa substància «s’absorbisca ràpidament».
Així mateix, afegeix que en els cossos de dos de les dones mortes –Arliene i Marcela– es van obtindre mostres d’ingesta de cocaïna «sense que haja quedat acreditat que fora introduïda» pel condemnat, «ja que no existeix prova alguna d’això en tot el procediment».
D’altra banda, l’assassí destaca que totes les denunciants van declarar sense poder ser vistes per ell, que «no va poder ni afirmar ni negar que s’havia produït la trobada sexual» amb elles, la qual cosa li produïa, diu, indefensió.
