A l’opuscle, L’art de la mentida política, de Jonathan Swift i John Arbuthnot, els autors d’aquesta obra definien la mentida com “l’art de fer creure al poble, falsedats saludables”.
La societat moderna hauria de rebutjar la mentida i, a més, penalitzar els seus autors, ja que en el nostre món són molts els polítics que menteixen. Per exemple, l’expresident Felipe González, quan va passar del lema: “OTAN, d’entrada no”, a defendre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. O l’expresident Rajoy, que va prometre no apujar l’IVA i el va apujar o quan digué que no hi havia cap militant del PP condemnat per la Gürtel. O el Sr. Aznar quan afirmà, en relació a l’independentisme basc, que “sense violència” es podia “parlar de tot”, cosa que és mentida. També quan va dir que a Iraq hi havia “armes de destrucció massives” i quan va atribuir els atemptats de Madrid, l’11 de març de 2004, a ETA, quan tothom sabia que eren uns atemptats gihadistes. O l’expresident Mazon sobre l’hora que havia arribat al Cecopi: “A media tarde…..a partir de las siete….a las 20 y 28”.
He recordat l’obra de Jonathan Swift i John Arbuthnot en escoltar i vore la penosa intervenció, del passat 20 d’abril (per a mi del tot desencertada), del senyor César Sánchez, diputat per Alacant, en la Comissió de la dana. El senyor Sánchez, amb una actitud prepotent i arrogant, atacà sense pietat, amb una mentida rere l’altra (perquè va ser això), el que havia dit el senyor José Ángel Núñez, cap de climatologia de l’AEMET a València, que amb dades científiques afirmà que els avisos que es van donar en la Dana del 29 d’octubre de 2024, eren més que suficients perquè el govern valencià haguera alertat la població. El senyor Sánchez (costa tant demanar perdó?), hauria pogut reconèixer que amb les dades a la mà o només veient À Punt en directe, el govern valencià havia actuat malament i per això no va evitar la mort de 230 valencians. Però no. En compte de reconèixer l’evidència, el senyor Sánchez es va dedicar a defensar l’art de la mentida política, per fer creure “falsedats saludables”.
Les mentides no fan sinó desacreditar la classe política i en aquest cas particular, al diputat César Sánchez. Per això la Paraula de Déu ens demana apartar-nos de la mentida i tindre sempre la veritat als llavis i al cor. Així, el salm 11 denuncia la manera de fer d’aquells que “tot el que diuen és mentida” (Ps 11:3). I Sant Pau també desaprova aquells que han “canviat la veritat per la mentida” (Rm 1:25).
Gandhi deia: “Més val ser vençut dient la veritat, que triomfar per la mentida”. I Aristòtil desaprovava la mentida en dir: “El càstig del mentider és no ser cregut quan diu la veritat”. I Nietzsche: “El que més em va molestar no és que m’hages mentit, sinó que d’ací en endavant, no podré creure en tu”.
El senyor Sánchez hauria de fer cas del que deia el senyor Stanley, autor del llibre Fatxa, quan afirmà que el seu deure “com a filòsof, és defensar la veritat”, cosa que haurien de fer també tots els polítics. I és que com ens diu Jesús de Natzaret, “la veritat vos farà lliures” (Jo 8:32)
El sociòleg alemany Max Weber, en una conferència que portava per títol: “La política com a vocació”, contraposava els polítics mentiders a l’actitud dels “grans virtuosos de l’amor al proïsme i del bé còsmic de Natzaret, d’Assís o dels palaus de l’Índia”, que “no van operar amb mitjans polítics, amb el poder”.
Per això els bons polítics haurien de tindre en compte les paraules del papa Francesc, quan el juny de 2013 digué: “La política és una de les formes més altes de caritat, perquè busca el bé comú”, entesa la caritat com la sol·licitud pels altres. I el papa Bergoglio afegia encara: “És un deure treballar per la política”, quan els polítics, allunyats de la mentida i de l’engany (no com va fer el senyor César Sánchez), no s’aprofiten dels ciutadans, sinó que estan al seu servei.
L’amic Víctor Iñúrria mostra molt bé la perversitat de les mentides amb aquests versos que es poden aplicar al senyor Sánchez: “Són notícies mentiders / desgavells per al cervell / t’amaguen la veritat/ amb tot allò publicat”.
