Poble, nació i estat són conceptes sovint usats amb una certa vaguetat, amb una relaxada sinonímia. La mateixa Carta de l’ONU els usa indistintament per a referir-se als seus membres. Introduïm un poc de precisió. Obviant els significats etimològics(1), poble i nació fan referència al conjunt de persones unides per un vincle la naturalesa del qual pot ser diversa i múltiple. Encara hi tenim el concepte de país que, a més de la gent, al·ludeix a la geografia i el paisatge, i que comparteix significat amb nació i estat.
Sobre la naturalesa dels vincles solen citar-se els culturals, lingüístics, històrics, econòmics o geogràfics. L’ètnia i la religió també, però han perdut significació en grans àrees del món on l’amalgamació i la barreja de races, la fraternitat o la tolerància han esborrat o esmorteït antigues divisions per aquests motius. El camí, però, ha estat farcit de matances, exterminis i genocidis. En qualsevol cas, els lligams del llistat, o subconjunts d’aquest, es prediquen, usualment, com a factors de cohesió interna de pobles o nacions i de connexió entre els seus individus.
El fet és que sent factors evidents i contrastats, es poden trobar exemples i contraexemples dels vincles llistats en la varietat d’estats, pobles i nacions del món. I això ens du a l’element anímic, el que es recolza en els vincles, però sense el qual aquests es dilueixen. L’ànima d’un poble o nació té un peu en el passat, en el record compartit d’esforços i privacions, de gaudi i satisfaccions. L’altre peu és al present. Si de forma natural, en absència de coaccions externes, un poble pot trobar l’equilibri entre evolucionar i transmetre el bagatge heretat; quan la seua pervivència és atacada, la conducta conscient, deliberada, la voluntat de perseverar conreant el cabal rebut, prenen rellevància. A això es referia, possiblement, Vicent Andrés Estellés en el seu poema «Assumiràs la veu d’un poble» on destaca, al bell mig de les dificultats derivades del franquisme, la consciència de ser poble.
Poble i nació. La distinció cal buscar-la en la reclamació, disseny o configuració d’un projecte polític, necessari perquè, a més de poble, el col·lectiu també conforme una nació. I estat, quan es gaudeix de les estructures polítiques i administratives que com a nació projectà; quan té capacitat de decisió sobre el seu present i futur, incloent-hi la cessió de part d’eixa capacitat, si s’associa amb altres estats.
La casuística és múltiple: pobles sense projecte nacional per organitzar-se institucionalment; nacions sense estat; estats plurinacionals amb nacions voluntàriament integrades, o bé sotmeses i ofegades per una d’elles; nacions amb la població concentrada en un país, o amb la població dispersa, etc. Hi podem reconéixer pobles, dispersos o aplegats, la feblesa dels quals enfront dels estats constituïts ha derivat (i deriva) en tots els continents, en discriminació, assimilació mitjançant la desculturització, persecució, intents d’eliminació o eliminació efectiva.
Hi ha també pobles que es reconeixen a si mateix com a nacions i manifesten el desig d’exercir el dret de lliure determinació amb diversitat d’objectius: organitzar-se com a estat independent, assolir un estatus federal, gaudir d’un grau satisfactori d’autogovern o representació al si de l’estat en què es troben inclosos. Nacions, però desautoritzades pel poder que ha capturat la seua sobirania i que s’ha reservat la potestat de permetre’ls o vetar-los el dret a decidir. Un grapat d’elles fundaren el 1991 l’Organització de Pobles i Nacions No Representats (UNPO). Països avui independents i membres de l’ONU, com Estònia o Letònia, Armènia o Timor Oriental, hi pertanyeren; també Kosovo, reconegut per 22 de 27 estats de la UE (excepte Eslovàquia, Romania, Grècia, Xipre i Espanya). Des de la fi del 2018, després dels esdeveniments repressius del 2017, i representada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Catalunya és membre de l’UNPO.
Acabe tornant als vincles que cohesionen una nació. El nostre País Valencià és paradigmàtic entre els pobles amb una manifesta contracció dels lligams del llistat. Afeblits durant segles de sotmetiment, de maniobres del poder centrípet per tal d’esmicolar (escabetxar, diu l’amic David Garrido) la integritat de l’antic Regne de València, d’introducció d’elements de discòrdia als territoris i a la població, l’ànima de la nació sembla defallir. Distingim, almenys, dues sensibilitats. Una, desafecta a les arrels, conscientment o amb indolència, menysté els propis llaços i abraça els aliens. I el menyspreu es tradueix en una reducció de la nostra idiosincràsia a signes superficials, a formes merament folkloritzants. Tindre cura dels propis vincles i acceptar els aliens són dues accions compatibles que aquesta mirada concep com a excloents. Una altra sensibilitat resisteix l’embat, conreant intensament el llegat rebut amb voluntat de transmetre’l.
Si se suposa que els vincles d’unió d’un poble haurien de suportar els dissensos i les fragmentacions internes, aquesta colla que governa el País Valencià ens ho posa ben difícil, capficada com està en aprimar o eliminar la nostra llengua i en subordinar la nostra economia a interessos forans. És més pròxim el vincle amb l’emigrant necessitat que arriba al nostre país, o amb l’espanyol respectuós amb la nostra identitat, que amb els Llorca, Rovira o Català de torn.
(1) Etimològicament, el poble (populus) seria el conjunt de joves d’una comunitat, amb capacitat d’usar armes i de votar en una assemblea, però no de governar, quelcom reservat als ancians (senatus). Nació (natio) fa referència a una comunitat emparentada, encara que remotament, per un origen comú.
