És indubtable que la nostra seguretat està compromesa i la nostra vida i la de les nostres famílies es troba en greu risc. L’enemic que ens amenaça està més prop del que creiem, encara que és prou hàbil per a no deixar-se veure, perquè no percebem el risc que correm. Arribat el moment colpejarà de manera immisericordiosa però ja serà massa tard, perquè no haurem pres les mesures necessàries per a protegir-nos, per a exposar a la societat els riscos i perquè tots i totes actuem units contra l’enemic comú.
En els últims anys ja s’ha cobrat moltes vides, milers de vides, fins i tot desenes de milers de vides al nostre país. No han sigut potències estrangeres llançant bombes sobre nosaltres, ni envaint amb tancs les nostres fronteres. Ha sigut el mateix model econòmic i polític el que exposa les nostres vides i posa per damunt d’elles el benefici econòmic. Ho vam veure durant la COVID fa uns anys, que es va cobrar la vida de més de 150.000 persones només al nostre país pel fet que durant setmanes, amb la pandèmia expandint-se pel món, no es van prendre les mesures necessàries per a protegir la població perquè calia continuar produint, comprant i venent, i només es va fer quan ja era massa tard. No es va fer fa a penes uns mesos a València durant la DANA en la qual van morir 228 persones a causa de la ineptitud i la incompetència de les autoritats, amb Carlos Mazón com a màxim responsable de les emergències, però també de les diferents administracions al llarg de les dècades que van permetre construir en zones inundables i zones de risc per a la vida, només perquè era beneficiós econòmicament, i a més es va fer sense prendre mesures de prevenció i informació cap a les poblacions, que no sabien com actuar davant una inundació com la que es va produir. Eixe dia també calia continuar mantenint les vendes i els beneficis, per això molts treballadors i treballadores van morir o van estar a punt de fer-ho per trobar-se en el seu lloc de treball durant una alerta roja. I ho van fer també per l’absoluta descoordinació de les institucions i els cossos que havien de protegir la nostra vida.
I succeirà demà, d’ací a un any, o d’ací uns quants, amb pandèmies, catàstrofes o situacions similars on tornarà a posar-se en evidència que en el capitalisme el benefici econòmic està per damunt de la vida humana, i eixa és la nostra principal amenaça vital. Una amenaça que s’agreuja a més per la degradació gradual dels servicis públics, especialment de la sanitat pública, cada vegada més col·lapsada i amb menys recursos.
Ara ens diu el que alguns es van atrevir a anomenar el govern “més progressista” que cal augmentar la despesa militar més d’11.200 milions d’euros per suposades amenaces externes. Però fem un senzill càlcul de com es podrien invertir eixos 11.200 milions a garantir la vida i la seguretat dels ciutadans i ciutadanes, reforçant el sistema de salut pública.
Amb eixos 11.200 milions d’euros que hui es destinen a l’armament, podríem reforçar el sistema de salut pública del nostre país -de quasi 50 milions d’habitants- amb un pla d’equipament històric. Es podrien instal·lar més de 1.800 màquines de ressonància magnètica, 3.500 TAC, 14.000 mamògrafs digitals i més de 30.000 ecògrafs d’alta resolució en hospitals i centres de salut. A més, es podrien modernitzar milers de quiròfans amb tecnologia d’última generació —inclosos 560 robots quirúrgics Da Vinci— i automatitzar més de 3.000 laboratoris per a accelerar diagnòstics, una cosa clau per a detectar precoçment malalties com el càncer, les cardiovasculars o infeccioses.
Este pressupost permetria també portar equips de diagnòstic bàsic i telemedicina a més de 5.000 centres d’atenció primària, molts en zones rurals o desateses, reduint dràsticament les desigualtats en l’accés a la salut. Es podria invertir a més en tecnologies de medicina personalitzada, com la seqüenciació genètica i la intel·ligència artificial aplicada al diagnòstic. És a dir, es podria construir un sistema sanitari robust, modern i preventiu, que salve vides cada dia. Perquè la verdadera seguretat no es mesura en armes, sinó en la capacitat d’un país per a protegir la vida de la seua gent quan més el necessita. Podem extrapolar esta inversió en sanitat en altres qüestions com el transport o l’educació i comprendre la magnitud de les millores socials que podrien implementar-se.
Quantes vides se salvarien? Moltes més que destinant ingents quantitats de diners públics en la indústria armamentística per a acompanyar una escalada bèl·lica que ens conduirà al desastre. I moltes més si sumem a eixos 11.200 milions altres 16.000 milions tal com ha exigit esta setmana el comissari europeu de Defensa perquè països com Espanya aconseguisquen el 3% del PIB. Són decisions criminals les que s’exigixen des de la UE i l’OTAN, i que en última instància són responsabilitat dels governs.
Que un govern autodenominat progressista done suport a l’escalada bèl·lica i l’augment de la despesa en armament, i que, a més, continue amb relacions comercials i armamentístiques amb un país com Israel, que està cometent el genocidi més gran del segle XXI davant els nostres ulls, és indigne, vergonyós, i a més del cost humanitari, el cost polític per a l’esquerra és incalculable. Per això el Partit Comunista ha sigut clar des del primer moment, contra l’escalada bèl·lica, contra l’augment de la despesa militar, però també en contra de seguir de la mà del PSOE dins d’un govern al servei dels interessos de l’OTAN, una cosa cada vegada més injustificable amb la qual ja s’han traspassat totes les línies roges, si és que alguna vegada han existit.
Javier Parra és secretari general del PCPV.
