És clar que el canari que tenia engabiat Ricardet al costat del balcó entonava molt bé “Satisfaction” a més a més en la tonalitat “La”. També sabia interpretar la Muixeranga, i ho feia amb molt sentiment. N’era un canari meravellós.
Mentrestant, a la televisió van treure la imatge d’un policia que espentava de molt mala manera una professora que es manifestava al carrer reivindicant millores escolars, millor sou per als professors i la normalització de la llengua.
Posteriorment de la professora sabérem que li havien quedat seqüeles d’aquella embranzida tan bèstia. Del poli encara no en sabem res. Normal.
Ricardet venia d’una família de firaires. Son pare d’origen etrusc, regentava l’atracció anomenada “Latigo”, que ho lamente molt, però no pense explicar en què consisteix eixa atracció a qui no sàpiga de què va… sona a dominació, veritat?
Ell a la fira comptava molt poc perquè no li agradava això de viatjar de ciutat en ciutat i de país en país muntant i desmuntant l’atracció allà per on passaven.
Sa mare s’ocupava de la taquilla de l’atracció. Una dona molt grossa que representava també el paper d’allò que n’era; la dona barbuda. Ho feia quan la filla la substituïa a la taquilla i ella, la mare, en un barracó decorat com si fos un d’aquells de finals del segle XIX, s’exhibia com la dona barbuda que toca el contrabaix amb els peus. També sabia tocar la balalaica com si fos una perfecta música dels Urals. I cuinava uns arrossos al forn vegetarians que cridaven a participar de la menja a part de la colla de firaires que els hi acompanyaven de viatge per tot Europa. Quan és de gorra tothom s’apunta.
En això, lentament l’avió del Papa s’enlairava vers el seu estat, l’Estat Pontifici Vaticà, el de la pinacoteca més rica i valorada del món… coses de capellans, ja sabeu. Són rics sense voler-ho.
Ricardet des de nano volia ser conductor de troleibusos al seu poble, cosa impossible en una població d’uns vuit-cents habitants. Per això va professionalitzar-se treballant en un magatzem del poble de Vilapebrera com a trencador de nous, si voleu dir-ne anous, també queda bé. Després els trossos els envasava en bosses de paper, per allò d’evitar els plàstics, seguint la normativa actual del Consell d’Europa, i seguidament les bosses les col·locava en la cinta transportadora que les enviava rumb a un forat més negre que una cova de carbó, i allà desapareixien. A saber on anaven a parar!
Feia ja uns dies que elucubrava sobre la notícia basada en el fet que el terreny de propietat municipal anomenat, Canyar d’En Visantico, partida de propietat municipal i per tant protegida, l’ajuntament pensava requalificar-la com a terme edificable, concretament el volia utilitzar amb la finalitat de construir un polígon industrial.
Això passava, mentre un incendi devastador s’encarregava de convertir en cendres part del paisatge de la serra d’Espadà. Va haver-hi d’altres incendis aquell estiu i, potser caldria comptar amb no sé quantes hectàrees més cremades al llarg de la darrera dècada. Els polítics de torn mai inverteixen en el que cal. Falta de pressupost i de personal professional. Com sempre.
El nostre amic va presentar-se a l’ajuntament i li va comunicar a l’alcalde que no estava d’acord amb la requalificació d’aquells terrenys. El batlle, amic des de ben petit quan assistien junts a classe de bandúrria, li va expressar els beneficis i les raons d’eixe canvi en la desprotecció del terreny en qüestió: llocs de treball, la recomanació del ciutadà més potentat del poble, propietari ensems de la indústria -madrilenya, és clar- Bidetric, fabricant de taps de bidet, que era l’empresa que havia presentat el projecte en el qual venia especificat que inclús cabria també un, no molt extens però important, centre comercial… un moment, notícia: el País Valencià és una de les autonomies que disposa de més centres comercials. No hi és broma!
