“Ens tenen oblidats. Hem hagut d’anar amb uns veïns a proveir-nos a un supermercat perquè no teníem menjar”. Aquestes declaracions de l’alcalde d’Alfafar (Horta Sud) a À Punt, el popular Juan Ramón Adsuara, l’endemà de la dana del 2024 van convertir-se en un dels símbols de la desesperació dels afectats. Llavors, amb “gent que està convivint amb cadàvers a les seues cases” i sense haver “vist un camió de bombers, ni la Guàrdia Civil, ni la UME en dies. Ací no ve ningú”, sempre en paraules d’Adsuara, van haver de ser els mateixos veïns dels municipis afectats els primers a organitzar-se per a procurar-se les necessitats més bàsiques, començant per l’alimentació.
Adsuara criticava llavors durament la ineficàcia de les administracions i reconeixia que ell mateix havia participat en el “saqueig” -així és com ho anomenarien la majoria de mitjans- d’un supermercat. 17 mesos, però, pareix que és molt de temps i l’alcalde ha oblidat les seues paraules.
Aquesta és la conclusió que s’extreu de l’ordre de tancament emesa per l’Ajuntament d’Alfafar del supermercat popular que va organitzar-se al barri d’Orba -més conegut per Parc Alcosa- just passada la riuada i que ara com ara encara s’encarrega de distribuir aliments, roba i altres productes de primera necessitat a més de 300 famílies de forma setmanal.
Precisament, el Parc Alcosa va ser un dels millors exemples de resposta veïnal davant la catàstrofe, esdevenint un dels barris que més ràpidament va organitzar-se per garantir la distribució de menjar i medicaments des del primer moment, arribar a constituir una xarxa de voluntaris que, fins i tot, anaven casa per casa en els casos de gent amb problemes de mobilitat. Una experiència que va ser possible gràcies a l’existència d’un teixit associatiu previ vehiculat sobretot al voltant de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke. “Nosaltres estàvem 40 anys entrenant-nos per una situació així”, declarava en aquell moment Toni Valero, un dels activistes de la Koordinadora.
Aquesta iniciativa d’empoderament de la ciutadania -que després s’estendria per totes les àrees afectades a través dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER)- acabaria posant a la defensiva les autoritats, tant autonòmiques com municipals, que estarien intentant retallar “els espais d’autogestió que van construir-se per fer front a la tragèdia”.
“Venjança política”
De fet, Valero no dubta a qualificar el moviment de l’Ajuntament d’Alfafar de “venjança política“, pel protagonisme de la Koordinadora de Kol·lectius en l’organització de les àrees afectades en la demanda de responsabilitats pel desastre en la gestió, tant de l’emergència com de la reconstrucció.
“Nosaltres ja anem un pas més enllà -explica l’activista- intentant convertir el supermercat en un projecte més integral, que no siga només repartir productes, sinó organitzar i conscienciar la gent, convocant assemblees, etc. I açò és el que els fa por”.
L’ordre de tancament del supermercat per l’ajuntament no seria l’únic moviment en aquest sentit, sinó que des de la Koordinadora hi sumen la negativa de la Conselleria de Serveis Socials i Igualtat a fer-se càrrec de les despeses de funcionament dels centres d’inclusió gestionats per l’entitat i que pugen fins a 400.000 euros amb l’excusa que durant mesos van funcionar “fora dels locals oficials”. Locals que havien estat arrasats per la barrancada i que van ser reconstruïts gràcies al suport voluntari de centenars de persones.
Ahir mateix, en una reunió entre representants de CCOO i UGT i la Conselleria, va repetir-se la negativa d’aquesta a assumir el deute i fins i tot van expressar-se “amenaces” si continuaven les protestes, segons fonts presents a la reunió.
Emergència, segons per a què
“La part més cínica de tota la història -continua Valero- és que l’Ajuntament s’excusa en el fet que ha passat l’emergència per tancar el supermercat popular, però al mateix temps manté que l’emergència continua per tal de poder signar contractes d’excepcionalitat sense els controls jurídics ordinaris”.
També troba “curiós” que ara es vulga “recuperar amb urgència” uns locals que estaven més de 15 anys buits i per als quals “no hi ha cap projecte a la vista”.
