L’àguila pescadora tornarà a la marjal de Pego-Oliva gràcies al projecte de reintroducció d’aquesta rapinyaire al País Valencià que la Fundació Iberdrola i la Fundació Migres estan duent a terme en col·laboració amb la Generalitat Valenciana. El conveni entre les tres entitats va començar el 2022 i té un pressupost de 100.000 euros.
Amb el nou conveni signat enguany, es pretén traslladar-hi vint pollastres d’aquesta au rapaç des d’Escòcia perquè forme part una altra vegada de la fauna del País Valencià, on es va declarar extinta el 1983, igual que a la resta de la península Ibèrica. Aquests exemplars s’uniran a la dotzena que ja van ser traslladats des del seu lloc d’origen gràcies a un acord amb la Roy Dennis Wildlife Foundation.
L’objectiu d’aquest projecte és alliberar un centenar de rapinyaires al llarg dels pròxims cinc anys, amb el suport de països donants d’exemplars d’aquesta espècie com Noruega, Suècia o el Regne Unit.
El director general del Medi natural i Animal, Raúl Mèrida, ha destacat que l’àguila pescadora és «una espècie d’un atractiu indubtable, la recuperació del qual en la conca mediterrània està sent tot un èxit gràcies a la col·laboració dels poders públics amb entitats com la Fundació Iberdrola, a la qual cal agrair el seu compromís amb la biodiversitat».
Àguila pescadora
L’àguila pescadora, àguila d’estany o àguila peixatera (Pandion haliaetus) és un rapinyaire que és l’única espècie del gènere Pandion i de la família dels pandiònids (Pandionidae), segons moltes classificacions.
La trobem distribuïda per tots els continents, excepte a l’Antàrtida; no obstant això, a l’Amèrica del Sud l’hi trobem com a migradora no nidificant. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.
Té la part superior de color marró fosc i la inferior blanca amb taques fosques. Fa uns 51-58 cm i té una envergadura d’entre 152 i 167 cm. Quan vola mostra les ales llargues i anguloses, que bat lentament. Els exemplars joves s’identifiquen per les taques marró clar del plomatge i, en general, per un to més pàl·lid. Els mascles adults es distingeixen de les femelles pel cos més prim i les ales més estretes. Són fàcils de distingir en veure una parella, però no tant amb individus solitaris.
S’alimenta exclusivament de peixos, que captura —tant a les zones humides com a la mar— llançant-se en picat. Des del seu lloc de guaita es llença contra l’aigua quan els peixos, com ara les truites o els lluços, es troben prop de la superfície, tant al mar com als embassaments o als rius. Durant l’atac no arriba a cabussar-se del tot i s’ajuda amb unes escates que té als dits amb ungles llargues i corbes. Aquesta modificació, com la del bec ganxut i la del dit extern, que té una bona mobilitat per fer més pressió, li serveixen per a subjectar millor les seues lliscadisses preses.
