Programes i informatius dedicats a un únic tema: l’especial dana del 29-O. Perquè ja ha passat un any. Ja ha passat un any des que vam veure com l’aigua arrossegava carrers, cases i persones. I ací estem, nosaltres, els valencians, que continuem demanant explicacions, com si, damunt de tot el que molts van perdre, encara haguérem de demanar un mínim de respecte.
Però el respecte és precisament allò que no han tingut els nostres dirigents polítics, que no van saber ni anticipar-se ni gestionar absolutament res. No van voler mirar al passat i reconéixer que, si d’alguna cosa ha patit el País Valencià al llarg de la seua història, és de les riuades. I, tot i això, no sols no obtenim cap resposta, sinó que, a més a més, hem d’escoltar mentides que ens conten a cara descoberta.
Mire enrere i recorde la biblioteca d’Algemesí, de la qual vaig escriure fa un any: com ens van rebre i com nosaltres ens n’anàvem amb la sensació d’haver fet ben poc. Allò era un autèntic caos: no hi havia per on agafar-ho, i allí no arribava ningú dels qui realment havien d’estar. Milers d’exemplars perduts, prestatgeries, cadires, taules… tot destruït.
Al remat, no es tracta de mirar-ho des d’una perspectiva nostàlgica o sentimental, perquè en aquells dies molts van haver d’amagar el dol i fer front a tan malbé com havia deixat la riuada, per a després, tindre temps per plorar la mort. Unes morts que no han sigut ni dignes ni justes. Perquè la mort, quan arriba d’una manera tan cruel i tan evitable, encara ens pesa més.
El País Valencià torna a patir la força de l’aigua, però encara pateix més el resultat d’un govern inepte i descarat que no sap, ni tan sols, demanar perdó i abaixar el cap. Paradoxalment, el que fa Mazón és amagar-lo sota l’ala. I aquesta, per molt que no vulguen veure-ho, és una realitat social irrefutable.
Perquè hi ha una marca que quedarà per sempre en la vida de molts: xiquets i xiquetes que temen la pluja, que no veuen sa casa com un lloc segur. Gent gran que ha perdut tota una vida de records i que, amb tot, ha hagut de patir una nova barrancada. S’han reobert moltes ferides. I les preguntes als caps dels qui van perdre algú continuen ressonant: i si aquell dia no haguera anat a treballar? I si no haguera agafat el cotxe? I si li hagués telefonat abans? Mai sabran la resposta, el que si sabem és que hi ha algú a qui l’acusarà la consciència tota la vida.
Un dia, d’ací a uns anys, contarem a les generacions vinents que ningú no ens va avisar del que venia. Que, tot i tindre les eines i els mitjans per fer-ho, no ho feren. I que, enmig del fang, la vida, malgrat tot, va haver de continuar.
