RedactaVeu / Prada.
La Veu va participar, dissabte passat, en una de les taules redones organitzades per la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Sota el títol L’eix mediterrani: camins comunicatius, en la taula van intervenir l’escriptor de Sueca Victor Labrado; el periodista Quico Sallés (La Vanguardia); l’editor Salvatore Izza d’Edicions de l’Alguer; el responsable de comunicació de la Universitat d’Andorra, Univers Bertrana; Òscar Ademuz, del Moviment Franjolí per la Llengua, i l’editor de La Veu, Moisès Vizcaino, sota la moderació del professor Josep Monserrat de la Universitat de Barcelona.
L’editor de La Veu, durant la seua intervenció, va fer una exposició de la realitat mediàtica del País Valencià. En primer lloc, afirmà que “som una societat (la valenciana) en què no tenim comunicació diària en llengua pròpia”. En segon lloc, Vizcaino va voler exposar “el que costa dur endavant un projecte comunicatiu des de 2013, des de la pràctica, en català, al País Valencià” i en què “fem periodisme en català per conviccions”, va destacar en nom de tot l’equip que fa aquest diari.
Al País Valencià, continuà Moisès Vizcaino, “només hem desenvolupat un àmbit” pel que fa a la llengua pròpia, “l’educatiu”, però, afegeix, “l’educació, junt a la producció musical i les editorials, són el nucli dur que ha aguantat”. Pel que fa a la premsa escrita, apunta que “ni un 2% del que es ven al quiosc està en català” i, destaca que, en tot cas, pel que fa a “El Temps i Saó, algun diari a alguna ciutat”. Però, conclou amb la seua introducció que “la xarxa ens ha obert les portes i trobem continguts en català”.
Intervenció de Moisès Vizcaino, editor de laveupv en la UCE.
A partir d’ací, l’editor d’aquest diari llançà una pregunta: “Què és La Veu del País Valencià?”. Dues coses: “Un diari digital en català que es fa des del País Valencià amb periodistes valencians i una empresa de capital valencià”, però “també és un projecte comunicatiu que va més enllà del diari digital”. Arribats a aquest punt, Vizcaino refusà fer una crítica als polítics, ja que Gómez Labrado ja n’havia exposat queixa en eixe sentit, és per això que afegí que volia fer una crítica als empresaris valencians, ja que “d’entre els diaris que es consumeixen al País Valencià, cap d’ells és de capital valencià. “Estem parlant −afegí− no només de llengua, sinó de la propietat dels mitjans. Què podem esperar de diaris fets amb diners de fora del País Valencià?” i posà un exemple: “Farà Levante una edició en paper en català? No”, respon, i va afegir, en eixe sentit, que “ara fan una edició digital en català, però no per conviccions, sinó per subvencions del nou Govern valencià”. Per això, insisteix que “cal premsa en català, però feta per empreses valencianes”.
Estableix seguidament el motiu de naixença d’aquest diari: l’objectiu de contribuir al canvi social i vertebrar el País Valencià com a objecte de comunicació, “perquè la premsa valenciana parla de la seua província”. Com a quarta reflexió introdueix allò que té a veure amb el projecte comunicatiu, on “apostem pel valencianisme mediàtic, per articular-lo”, fet que es relliga amb la idea de “crear un grup empresarial de la comunicació” i, en eixe sentit, “cal un sobiranisme mediàtic valencià”. Vizcaino també apunta que cal “crear el corredor mediàtic valencià-català-balear”.
A l’hora de les conclusions, l’editor de La Veu afirma que cadascú hem de fer la nostra feina i aportar alguna cosa a eixe corredor mediàtic per a, després, “no mirar-nos d’esquena”.
Taula redona: “l’Eix mediterrani: camins comunicatius”.
