Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Sovint ens aventurem a vaticinar gratuïtament un fet futur com si amb això la constatació d’un fet en què no tenim massa esperança ens farcira d’una satisfacció contradictòria que no va enlloc. Les treballadores valencianes del SAD, algunes, varen decidir manifestar-se a Madrid el passat 27 de febrer al costat de companyes de professió d’altres indrets de l’Estat. L’objectiu era claríssim: visibilitzar una sèrie de reivindicacions, en format protesta, en una manifestació que va recórrer el cor d’un Madrid massa atrafegat d’altres protestes amb més adeptes. Un altre «No a la guerra» va arraconar injustament la marea blanca i morada. Un altre «Sí a la pau», necessari en els carrers, va empobrir els crits d’«El SAD no es ven, el SAD es defén» que, entre altres, va silenciar els sorolls habituals d’un diumenge de matí madrileny. Però no sols va ser mala sort per aquesta coincidència. Els mitjans de la capital de la Meseta, llevat de la crònica d’algun periodista despistat o massa ràpid a redactar una notícia (amb els perills que suposen les presses) no van fer-se ressò dels fets. Sempre ens quedarà el dubte de si realment les vora el miler de sociosanitàries amb pancartes, algunes d’elles improvisades, hauria estat motiu almenys d’una ressenya -ja no dic de portada- o reportatge televisiu per a arrodonir la jornada.
Jo vaig estar present des del principi. Jo em vaig impregnar de la il·lusió en l’autobús anant cap a Madrid, on l’ambient no sols era positiu sinó molt actiu. En els diversos seients es compartien vivències i anècdotes laborals entre companyes que fins aquell dia sols es coneixien a través d’un grup de whatsapp. Moltes improvisaven, amb retoladors de colors, consignes i reivindicacions en les mateixes bates blanques, uniforme que la majoria van portar en la manifestació.
En arribar al punt de trobada, la connexió amb la resta de les participants va encoratjar més encara la convocatòria. Hi hagué qui es va emocionar de poder fer-se una foto amb Carmen Diego, l’activista asturiana de la qual ja vàrem parlar en l’anterior entrega. I quan la comitiva va començar a desfilar, va aparéixer encara més gent: auxiliars i acompanyants, moltes d’elles amb les bates i els pantalons sense un mil·límetre desaprofitat en els textos i les frases de lluita. Aviat es va formar una columna tan llarga, i amb una marxa tan lenta, que els 900 metres de recorregut van necessitar més d’una hora per a arribar al punt final.
Al remat, l’acte va finalitzar amb diverses lectures per part de l’organització.
I ara peguem la volta i tornem al principi. No, ningú no podia certificar la relativa visibilitat a què van estar sotmeses. Ho han fet, ho han provat… però ara -i aquesta és la meua humil opinió- cal treballar a casa. Poca cosa obtindrem de Madrid, en res, si no ens acostumem a lluitar les coses en la proximitat i autoritat que ens dona la Generalitat i els organismes escaients per a cada punt reivindicatiu.
He viscut un poc aquesta història des de dins, des d’un petit racó que m’ha permés observar tots els moviments, escoltar opinions i propostes. I l’estratègia més intel·ligent sempre és mantindré la unitat, aprofitant les discrepàncies per a construir un debat i un full de ruta clar, pràctic i efectiu. L’acció directa tal vegada funcione més. I en eixa estratègia s’articula una visibilització molt més gran fent -per exemple- concentracions davant dels ajuntaments que concerten el SAD local en empreses privades. Tal vegada.
El dimarts dia 8 de març, gran dia per a la dona i per als hòmens que sentim i practiquem el feminisme, les treballadores del SAD també hi seran, passejant la pancarta reivindicativa i concentrant tota l’energia en la manifestació. Un acte que recorda que la majoria de les auxiliars són dones, i per això cal eixa presència, i que la batalla l’han de presentar ací, a casa nostra.
