Hi ha dies que una, sent feminista i d’esquerres, voldria tapar-se les orelles. No per por de la veritat, sinó per la ràbia profunda que provoca sentir-la en boca de qui hauria de defensar-te. És una ferida fonda veure com es despulla el que ja sospitàvem: que el masclisme no coneix sigles ni banderes, que també s’instal·la còmodament entre les files que es diuen progressistes.
El malestar és físic. És eixa sensació d’angoixa que t’ompli el pit quan escoltes converses privades —que ara són públiques— entre homes amb poder que es refereixen a les dones com si foren mercaderia. Com si la seua existència estiguera al servei dels seus desitjos. Homes que, mentre es feien fotos amb lemes igualitaris, feien broma sobre qui “agrada més” o sobre a qui poden “aconseguir” per a un sopar. Com si parlaren de caps de bestiar. Com si res.
I encara hi ha qui diu que exagerem, que el patriarcat ja no existeix. Doncs mirem: existeix i fa pudor. És el poder entre complicitats masculines, és el silenci dels que sabien, és el cinisme d’aquells que es pengen la medalla del feminisme mentre perpetuen les mateixes estructures de sempre. És la broma fàcil sobre una dona jove que treballa per a ells. És la xarxa clientelar que premia la fidelitat i l’obediència, no la vàlua. És la puta vergonya d’haver de continuar denunciant-ho.
Quan la corrupció es barreja amb el masclisme, el que es desvela no és només un cas de delictes econòmics: és una trama estructural de poder masculí que ho podreix tot. No és un problema puntual, ni de pomes podrides. És la collita sencera, sembrada en un camp de privilegis que porta dècades abonant-se amb impunitat.
Com a dones, com a feministes, no podem estar callades davant d’això. Perquè el feminisme no és una estampa en una campanya electoral ni una secció decorativa d’un programa de govern. És una lluita real, quotidiana, incòmoda. I és, sobretot, una exigència d’honestedat. De coherència.
No volem aliats de boca. No volem més hipòcrites que es fan fotos en manifestacions però callen o protegeixen quan un dels seus embruta, insulta o abusa. No volem que ens utilitzen com a reclam mentre, entre bastidors, continuen negociant els nostres cossos com si foren favors. No volem eixa esquerra que es diu feminista però actua com la dreta més rància quan ningú mira.
El feminisme és també una eina per netejar la casa. I si la casa està bruta, cal dir-ho. Cal denunciar-ho. I cal fer-ho sense por. Perquè si no som nosaltres, qui?
Èlida Puig és la coordinadora de de l’àrea de la dona d’Intersindical Valenciana.
