La manifestació de vesprada del 9 d’Octubre a València sempre ha sigut un poc estranya. Resistencialista. Molt diferent, per exemple, a l’alegre i massiva del 25 d’Abril, on el centre de la capital s’omplia de gent de totes les comarques que reivindicaven un País Valencià viu i combatiu. La del 9 d’Octubre ha estat, històricament, una altra cosa. Una pica a Flandes. En una Diada monopolitzada per la dreta i el blaverisme, que van quedar-se la Processó Cívica (literalment a hòsties, no ho oblidem) la manifestació vespertina tenia un poc de dir «ei, que estem ací, que nosaltres també existim!» i un molt d’inconsciència, de posar-se a la boca del llop. Una manifestació valencianista i d’esquerres el 9 d’Octubre pel centre de València? Imagine la gosadia dels primers a tenir aquesta idea boja. Per açò, imagine que els nazis la van atacar el 2017, per la impunitat, és clar, però també perquè la provocació era massa gran. Durant anys l’havien tolerada com una nosa que en realitat no fa mal, però davant la humiliació patida l’1 d’octubre a Catalunya calia fer alguna cosa. I als valencians ens va tocar pagar la festa.
Aquella agressió va tenir un efecte, però, que els perpetradors segurament no havien imaginat. Lluny de liquidar la mobilització la van revitalitzar. Li van donar un nou objectiu i una nova finalitat: reivindicar la València antifeixista, la València resistent i persistent que, malgrat restar invisible per a les zones nobles de la ciutat, existeix al marges, als barris, «en aquells llocs començats en Beni que costen de situar al mapa», per seguir l’expressió que un dia va encunyar un conegut columnista de Las Provincias. Una València que es mostra plural i diversa, però sobretot alegre i orgullosa de recórrer els carrers cèntrics de la seua ciutat i que no pensa abaixar la cara.
I aquesta ha sigut la manifestació que ha recorregut els carrers de València aquesta vesprada. Milers de persones avançant alegres i resoltes, desobeint un operatiu policial que escorcollava joves independentistes mentre deixava passar els ultres. Sense fer cas als crits i insults cada volta més minúsculs i ridículs. «Sinvergüenses! Sinvergüenses», es quedava sense veu un home enfront de l’Estació del Nord davant la hilaritat dels manifestants.
Una València que a pesar dels pesars no es pot menystenir ni invisibilitzar. Que no és tan menuda com sovint intenten pintar-la. Que va des de la combativa esquerra independentista, que no té cap problema a cridar «Països Catalans» amb totes les seues lletres i passa pel majoritari Compromís –que a la vesprada canvien els vestits de mudar del matí per les samarretes reivindicatives-, que fins fa ben poc tenia l’alcaldia, Esquerra Republicana del País Valencià, els iaios d’Esmorzars de la Terra, sindicats com la Intersindical o CCOO, els estudiants del BEA, que també criden Països Catalans, però entre riure, com qui diu una malifeta, el bloc antifeixista, la incombustible Acció Cultural i, fins i tot un partit maoista que reparteix uns fullets on denuncia que «la socialdemocràcia i el reformisme no són més que gestors del capital i, com a tals, són enemics del poble». Encara que posats a buscar un símbol d’aquesta persistència jo n’escolliria dos: els dolçainers d’Estrela Roja i la Jove Muixeranga de València. Dubte que hi haja dues entitats a tota la ciutat que estiguen més disposades a tirar sempre una mà i que estiguen presents a tantes manifestacions.
«La vida és agafar el primer tramvia / del Pont de Fusta al Cabanyal / una ciutat taronja a les finestres / un món en guerra als ulls cansats» cantaven els Obrint Pas en aquella cançó d’amor a València que es deia La vida sense tu. A aquesta València resistent i persistent que pren els carrers cada 9 d’Octubre.
- GALERIA | Manifestació de la Comissió 9 d’Octubre a València
- GALERIA | Manifestació del 9 d’Octubre convocada per l’esquerra independentista a València
