Durant les Falles de l’any passat, va haver-hi certa polèmica sobre si era convenient celebrar una gran festa amb les conseqüències de la dana encara tan presents -en molts aspectes, des de la reparació de les víctimes a la reconstrucció material- i amb Carlos Mazón com a president de la Generalitat i sense donar explicacions de la seua actuació política negligent en aquella vesprada del 9 d’octubre del 2024 amb resultat de 230 víctimes i les greus conseqüències socials i materials en diverses comarques valencianes i en barris de la mateixa ciutat. Llavors, a les veus crítiques amb l’esperit fester, s’hi van contraposar altres que al·legaven el poder curatiu que també suposa la festa de les falles i la necessitat d’avançar i no quedar-se “clavats al fang”.
Malgrat que ha passat un any i, per sort, moltes coses han millorat -només faltaria!- el debat torna a ser persistent. És cert que la reconstrucció, ni que siga a bacs, ha anat avançant i Mazón ha dimitit parcialment -manté l’acta de diputat i l’estatus d’expresident-, però la reparació a les víctimes continua pendent i encara queden molts aspectes de la catàstrofe per recuperar. En aquest sentit, només cal veure el tractament que està rebent l’autoorganització veïnal al Parc Alcosa d’Alfafar (l’Horta Sud) o la falta de suport massiu a la manifestació convocada aquest passat diumenge per les associacions de víctimes.
És per això que caldria demanar un poc més de sensibilitat i empatia en general al món més majoritari de les falles, reconeixent, òbviament, les que sempre estan i han estat al costat de les famílies de les víctimes. Ningú parla d’aigualir la festa i si l’argument que aquesta era necessària per a superar la tragèdia ja valia per a l’any passat, ja no cal ni parlar-ne enguany però, i un recordatori, un detall o un gest solidari sobre tot allò que va passar? Mentre esperem a veure si els monuments d’enguany fan aquesta faena, podríem recordar, per exemple, que els discursos de la Crida d’enguany no han fet una sola menció a la situació de la dana ni les seues víctimes.
Les Falles no són només un espai de festa i oci. Són també cultura, comunitat, tradició, arrelament i porten dins seu un ADN de resistència satírica al poder que mai s’ha aconseguit, malgrat els intents, domesticar del tot. Precisament, aquesta faceta comunitària va ser important les primeres setmanes després de la barrancada, quan molts casals fallers van convertir-se en espais des d’on vehicular la solidaritat ciutadana que va desbordar aquells dies. I diumenge passat, 1 de març, era una bona oportunitat per haver fet una “Crida solidària” amb les famílies de les 230 víctimes. Hauria estat tot un revulsiu. Som conscients de les dificultats, ja que era el primer dia de març, però caldria reflexionar, debatre i bastir solucions col·lectives, per allò del poble solidari amb el poble.
Mantindre aquest esperit crític, comunitari i solidari és la millor garantia d’unes falles útils i arrelades al poble valencià i que no puguen ser usades com una possible cortina de fum del poder per esquivar o amagar els problemes socials dels nostres dies. I és que el drama humà de les 230 víctimes encara està pendent de les explicacions i més dimissions pels polítics del PP i Vox, corresponsables directes d’aquesta desgràcia col·lectiva i, també, cal recordar, de decisions judicials contundents que impartisquen una “justícia” exemplar. Cal la força i la mobilització constant del poble, incloent-hi la part festera del poble valencià.
