Segurament alguns qualificaran aquest article com d’inapropiat, per incòmode o antipopular, i fins i tot altres diran que és un text “demagògic”. Però cal recordar que l’anomenada Tomatina de Bunyol, que cada any llança a perdre milers de tomaques, s’ha convertit en una “tradició” i atracció turística que té com a base, fer malbé milers de quilos de menjar.
He tret ara el tema de la Tomatina pel fet que els mitjans de comunicació ens informaven de l’escàndol que va suposar a Nigèria (el segon país productor de tomaques a Àfrica), aquest espectacle que cada agost té lloc a Bunyol. A Nigèria, en només tres mesos, una cistella de tomaques ha passat de valdre un euro, a valdre’n trenta-cinc. Això vol dir que quatre tomaques costen pràcticament un euro, en un país on el salari mínim interprofessional és de huitanta huit euros.
Que una “tradició turística” coneguda internacionalment tinga com a atractiu llançar menjar, quan tanta gent (i no cal anar al Tercer Món), passa fam, vol dir que la nostra societat està malalta. Un “espectacle” no pot consistir en llançar a perdre aliments, com passa també a Ibi amb els Enfarinats, a Borriana amb l’anomenat Esclafit, que consisteix en llançar-se (i perdre) litres i litres d’aigua els uns als altres o com passava fa uns anys a la “Raïmà”, a la Pobla del Duc. Quan hi ha gent que no solament passa gana sinó que mor de fam (i de set) tirar els aliments és una indecència.
Un informe de Càritas ens ha fet saber que una tercera part de les persones que atén aquesta organització, són menors. Aquest informe assenyalava un fet esfereïdor: “moltes famílies valencianes no aconsegueixen eixir de la situació de pobresa”. De fet, Càritas de la diòcesi de València atén cada any, milers i milers de persones, de les quals el 74% ja havien rebut ajudes els anys anteriors. I mentrestant anem fent malbé un aliment per a “divertir-nos”. I és que és una paradoxa i un escàndol que anem tirant menjar per a divertir-nos!
Diuen que la Tomatina aporta a Bunyol cada any milers de turistes i uns bons beneficis econòmics i que això mateix ja justifica aquesta festa. Però els diners ho són tot? No és un escàndol que enmig de tanta gent com passa fam, ens hàgem de divertir llançant a perdre milers de quilos de menjar? O matant bous en “corridas” o en el “toro de la Vega”?
Segurament que aquest article no és “políticament correcte”. Però jo tampoc no ho sóc! Jo no faré mai com alguns diputats a les Corts Valencianes o al Congrés, que el 2016 van votar en contra de la proposta d’adopció per part de parelles de fet, però tres dies després van canviar el seu vot negatiu per una abstenció, pel fet que la seua decisió d’oposar-se a l’adopció “podria perjudicar la imatge del partit”. Un partit que es deia Ciudadanos.
Quan els partits polítics (o les persones) actuen en funció dels beneficis d’imatge, vol dir que es comporten fraudulentament. Que no diuen o fan allò que creuen!
Jo no em deixe portar per la imatge, que em pot perjudicar (amb comentaris negatius), per denunciar el balafiament que suposa la Tomatina, els Enfarinats d’Ibi o l’Esclafit de Borriana. I és que una injustícia com és llançar a perdre els aliments, no es pot justificar, maquillar o dissimular per una qüestió d’imatge. Llançar menjar sempre ha estat un escàndol, ja que milions de persones han mort (i continuen morint encara hui), per no tindre res a taula. Només cal recordar la fam que pateix els habitants de Gaza i de tants i tants països africans.
Les pràcticament tres tones de menjar que es llancen a la brossa cada any, segons els mitjans de comunicació, és un insult per als qui passen gana. Com ho és la Tomatina, l’Esclafit o els Enfarinats. Malgrat el benefici econòmic d’aquestes “tradicions”.
Caldria que aquells que es diverteixen llançant a perdre aliments, recordaren les paraules que el papa Francesc va dir el 5 de juny de 2013, Dia Mundial del Medi Ambient, en què denunciava els qui són “insensibles al balafiament d’aliments”, davant tantes famílies que “pateixen fam i malnutrició”. El papa deia també: “L’aliment que es llança és com si el robaren de la taula del pobre, del qui té fam”.
