Són les sis i escaig de la vesprada. Davant de la Delegació del govern espanyol a València, un grapat de joves s’aglutina amb pancartes a les mans. També hi ha gent gran. No cal preguntar pel motiu, és el de sempre. Setmana rere setmana la qüestió de l’habitatge ocupa converses, tertúlies i debats públics. Era previsible que els col·lectius pel dret a l’habitatge, com el Sindicat de Llogateres de Madrid i Barcelona o EntreBarris, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Sindicat d’Habitatge de València, alçaren la veu i parlaren ras i curt davant la negativa de PP, Vox, Junts i UPN a prorrogar algunes mesures de l’anomenat “escut social”, entre elles la moratòria antidesnonaments per a persones vulnerables.
Citaré unes paraules que escriu Omar El Akkad, escriptor i periodista, al seu llibre Algun dia, tothom hi haurà estat sempre en contra: “Les normes, les conviccions, la moralitat, la realitat mateixa existeixen en la mesura que serveixen per conservar el poder. Si no, són prescindibles, com tota la resta”. La crisi de l’habitatge és una demostració palmària d’aquesta lògica, atés que les decisions polítiques no busquen protegir, sinó mantenir privilegis i control.
Quan parlem de vulnerabilitat, no parlem d’una condició abstracta, sinó de realitats materials molt concretes. Joves que no poden emancipar-se, que viuen atrapats en una promesa eterna: a temps d’estalviar, a temps de viure, a temps que baixen els lloguers, a temps d’un futur millor que mai no arriba. La realitat, però, és més aïna, poc encoratjadora.
En aquest context, el Congrés ha tombat, amb 178 vots en contra de PP, Vox, Junts i UPN, la revalorització immediata de 13 milions de pensions, l’ingrés mínim vital i diverses mesures de l’escut social, inclosa la moratòria antidesnonaments. Aquesta moratòria no és, ni de bon tros, la solució definitiva a la crisi de l’habitatge, però en una societat que condemna indefectiblement i sistemàtica la classe treballadora a la precarietat, és una mesura imprescindible.
El Sindicat d’Habitatge de València va fer públic a les seues xarxes socials una llista dels desnonaments previstos al País Valencià: Benimaclet, Benicalap, Catarroja. En aquest últim municipi, el passat dimecres, una família de set membres va ser desnonada de matí i es troba, hores després, al carrer, sense cap alternativa habitacional.
Amb tot, la portaveu parlamentària de Junts, Míriam Nogueras, declarava: “No pueden obligarnos a que no puedas hacer nada si te ocupan el piso y no se paga el alquiler”. De retruc, cal recordar que moltes famílies sense recursos que es veuen obligades a ocupar ho fan en immobles buits d’entitats financeres i fons voltor. És clar que existeixen altres casos, però no són ni la més petita representació. Així que, potser, és menester deixar de vendre aquest discurs de “tolerància zero amb l’ocupació” que, al capdavall, l’únic que genera és por, pànic social generalitzat i el debat d’un problema inexistent que desvia l’atenció del veritable conflicte, la manca de voluntat de garantir un dret bàsic com és l’habitatge. La resta és retòrica buida.
