El futbol és, en essència, un joc on s’enfronten dos equips pegant-li patades a una pilota amb l’objectiu d’introduir-la en un espai delimitat per dos pals verticals i un travesser, defès per l’equip contrari, que alhora intenta fer el mateix. Guanya l’equip que ho aconsegueix més vegades. Però des que es va organitzar com a esport, ha anat transformant-se en molt més que això. Hui en dia, el futbol ha transcendit la seua dimensió esportiva per esdevenir un fenomen cultural i social amb trets propis d’una religió: rituals, símbols, creences, fe, passions, identitats i un intens fervor col·lectiu.
Presentar el futbol com una experiència religiosa no és nou. Pier Paolo Pasolini el veia com un ritual contemporani i l’última representació sagrada de la nostra época, capaç de substituir les antigues formes de culte i espectacle. Eduardo Galeano, a El fútbol a sol y sombra, hi trobava una passió col·lectiva identitària tan profunda que deia: “el futbol és l’única religió que no té ateus”. Manuel Vázquez Montalbán, a Fútbol. Una religión en busca de un dios, analitzava el futbol com una religió laica sense una divinitat clara, però plena de rituals i figures idolatrades que omplen el buit de les creences tradicionals. I Juan Villoro, a Dios es redondo, descrivia esta devoció laica que omple estadis amb mites i supersticions que van molt més enllà del joc. Si el futbol és una religió: els clubs són les parròquies, els estadis les catedrals i els seguidors són els fidels. Les nacions també hi juguen un paper, però això ja és matèria per a un altre article.
En este article vullc centrar-me en analitzar la competició en la màxima categoria de la lliga de futbol espanyol, que la propera temporada comptarà amb la presència de quatre equips del País Valencià: el Vila-real CF, que disputarà la Champions League; el València CF, que ha mantingut la categoria; i el Llevant CF i l’Elx CF, que han aconseguit l’ascens a Primera Divisió. El País Valencià serà, juntament amb la Comunidad de Madrid, la comunitat amb més clubs a LaLiga, igualant el seu màxim històric de presència a la màxima categoria. Fet que s’ha produït en cinc ocasions: l’última, fa cinc anys, la temporada 2021-2022, i també en les campanyes 2014-15, 2013-14, 2010-11 i, més enrere en el temps, el curs 1945-46, amb el València CF, CE Castelló, Hèrcules CF i CE Alcoià.
Amb la fe incondicional dels seus aficionats com a fonament, el futbol s’ha convertit en un immens negoci que mobilitza passions, a la vegada que milions d’euros, dòlars, lliures esterlines o riyals saudites. El futbol combina perfectament esta doble dimensió: d’una banda, la devoció emocional i identitària de les aficions-parròquies; de l’altra, els interessos econòmics dels propietaris del clubs, amb presidents que actuen com una mena d’empresaris-bisbes.
La conversió dels clubs de futbol en Societats Anònimes Esportives
La dècada dels noranta del passat segle va marcar un abans i un després en la història del futbol espanyol. El que fins aleshores havia estat un món dominat per clubs amb estructura associativa, gestionats per socis i assemblees, va començar una profunda metamorfosi: la conversió en Societats Anònimes Esportives (SAE). Este procés, impulsat per la Llei de l’Esport de 1990, va canviar per sempre la relació entre socis i propietaris dels clubs.
Durant els anys vuitanta, molts clubs de futbol a Espanya arrossegaven greus problemes financers. Amb gestions opaques i pèrdues milionàries, la viabilitat d’algunes entitats començava a perillar. L’Estat va decidir posar ordre a esta situació mitjançant la Llei 10/1990, de l’Esport, que establia la necessitat de transformar els clubs professionals en empreses regulades.
L’objectiu era clar: professionalitzar la gestió, evitar el malbaratament de recursos públics i garantir que els clubs responguessen econòmicament pels seus actes. Les SAE són una figura jurídica específica per a entitats esportives que competeixen en l’àmbit professional. Funcionen com qualsevol societat mercantil: tenen accionistes, un capital social, un consell d’administració i estan subjectes a mecanismes de control fiscal i auditories. Esta transformació implicava que els clubs deixaven de pertànyer als seus socis (els feligresos) per passar a ser propietat dels accionistes (la cúria), obrint la porta a inversors privats i perdent part de la seua essència com associació esportiva.
Tanmateix, la llei establia una excepció: aquells clubs que hagueren mantingut un balanç econòmic positiu entre 1985 i 1990 podrien conservar el seu estatus com a clubs esportius sense ànim de lucre. Només quatre entitats van superar esta prova d’estabilitat: Real Madrid CF, FC Barcelona, Athletic Club de Bilbao i CA Osasuna. Estos clubs continuen sent, encara hui, propietat dels seus socis, els quals elegeixen el president mitjançant eleccions i mantenen un model de gestió directament vinculat a la base social.
La resta dels equips professionals, inclosos històrics com l’Atlético de Madrid o el València CF, van passar a ser SAE durant la dècada dels noranta. Esta conversió va permetre una major entrada de capital privat, però també va comportar riscos evidents: pèrdua de control per part dels socis, decisions guiades per interessos econòmics i, fins i tot, episodis de mala gestió i endeutament greu. A dia de hui, el debat sobre els avantatges i inconvenients d’este model continua viu. Alguns defensen que ha permès als clubs ser més competitius i sostenibles; d’altres lamenten l’allunyament entre entitats i afició, i la transformació del futbol en una indústria guiada per lògiques de mercat.
La conversió en SAE no ha estat cap garantia d’èxit. Clubs com el Deportivo de la Coruña o el Málaga CF, malgrat adoptar este model, han viscut descensos, mala gestió i greus crisis econòmiques. Al País Valencià també trobem exemples clars: l’Ontinyent CF va desaparèixer l’any 2019, en plena temporada, a causa d’impagaments. La ciutat va quedar així sense el seu equip històric i es va veure obligada a refundar-lo sota el nom d’Ontinyent 1931 CF. El CE Castelló va travessar una etapa crítica, amb problemes econòmics i esportius, abans del rescat per part d’un grup inversor. L’Hèrcules CF, amb una gestió opaca i constantment qüestionada, ha anat perdent categoria i arrelament. I el cas més paradigmàtic és el del València CF, en mans del singapurès Peter Lim, un empresari que en el seu paper de bisbe ni es preocupa en evangelitzar, segurament perquè desconeix la idiosincràsia del futbol, i que, com empresari que és, avantposa treure-li beneficis a la seua inversió, mitjançant la constant venda dels jugadors més cotitzats de la plantilla de l’equip, la qual cosa ha provocat un gran descontent en l’afició.
La competició esportiva està determinada pels pressupostos dels clubs
Trenta cinc anys després d’aquella Llei, el futbol espanyol continua debatent-se entre l’esport i el negoci. I mentre les graderies s’omplen de passió cada cap de setmana, als despatxos es juga una altra lliga més freda: la de les xifres, les inversions i les decisions empresarials. Cada vegada més, les grans diferències econòmiques entre els clubs són les que determinen els resultats. Les diferències pressupostàries entre els clubs més poderosos i la resta són profundes i estructurals. El Real Madrid i el FC Barcelona gestionen pressupostos d’uns 800 milions d’euros, mentre que l’Atlètico de Madrid es troba aproximadament a la meitat d’esta xifra. Cap altre equip de LaLiga s’apropa, ni a la meitat del pressupost d’este últim equip, i la majoria opera amb menys de 100 milions d’euros L’informe LaLiga Stock Market 2025, elaborat per 2Playbook, posa en evidència la gran bretxa que separa el Real Madrid —valorat en més de 6.000 milions d’euros—, el FC Barcelona —en més de 5.500 milions— i, en menor mesura, l’Atlético de Madrid —en més de 2.000 milions—, de la resta dels clubs, cap dels quals supera els 500 milions d’euros de valor, en termes generals. Segons dades d’este informe, el Real Madrid, Barça i Atlético de Madrid copen el 75% del valor total dels clubs de LaLiga. Xifres que defineixen clarament les possibilitats reals d’aconseguir la victòria.
Des de la temporada 2012-13, els tres primers classificats sempre han estat estos tres clubs. Amb l’excepció —eixa que confirma la regla—, de la temporada 2023-24 on el Girona FC va sorprendre classificant-se en tercer lloc (pot tindre una explicació en el fet que el City Football Group és copropietari del 49% de les accions del Girona FC i hi cedeix jugadors). Des de la temprada assenyalada, el Barça ha guanyat set vegades, el Real Madrid quatre i l’Atlético de Madrid ho ha fet en dues ocasions.
La desigualtat econòmica flagrant ha convertit la competició en una ficció: una lliga formalment de vint equips, però realment segmentada per la capacitat de despesa i on els tres primers llocs estan reservats des de fa més d’una dècada. Es ven una narrativa d’igualtat esportiva, però el terreny de joc és cada vegada més inclinat, i esta desproporció fa impossible competir en igualtat de condicions. L’oportunitat de competir hi és, però no les condicions per fer-ho en igualtat. Que un equip, fora dels grans, ocupara una de les tres primeres places reservades o guanyara la lliga seria gairebé un miracle.
El futbol espanyol funciona com un mercat lliure on només els tres clubs més rics poden comprar la victòria. Rere l’espectacle es perpetua un model que els afavoreix, condemnant a la resta a un paper secundari. No es tracta només que uns puguen fitxar estrelles i altres no, sinó que el sistema perpetua una jerarquia on el trio de privilegiats tenen garantit el poder, i els altres, només l’esperança. Però a més, ni guanyant vàries lligues seguides un equip podria pal·liar les grans diferències econòmiques i privilegis generats històricament. Un desequilibri estructural que no està tan marcat en altres lligues professionals com la Premier League, capaç de nodrir més equitativament els participants.
Hi ha alternativa a un model de lliga professional cada vegada més desigual?
La transformació dels clubs esportius en empreses i del futbol en un negoci ens apropa cada vegada més al model d’esport espectacle propi de les lligues professionals dels Estats Units. Este país ha estat un dels principals promotors de la professionalització i mercantilització de l’esport, i compta amb una llarga trajectòria en este tipus d’organització, on els equips operen com franquícies econòmiques.
A diferència dels clubs esportius tradicionals, amb una història i arrelament territorial, estes franquícies són unitats dins d’un sistema tancat i centralitzat, gestionat per la pròpia lliga. En este context, una franquícia no és més que una llicència per participar en una lliga privada. Tant és així que hi ha casos de franquícies que han canviat de ciutat per motius de rendibilitat o que fins i tot es troben fora dels Estats Units, com al Canadà.
Als Estats Units trobem diverses lligues professionals, tant masculines —algunes amb més d’un segle d’història— com femenines, més recents i amb menys capital. Cada lliga gestiona les seues regles econòmiques de manera diferent. Per una banda, tenim la Major League Baseball (MLB), que ofereix una major llibertat de despesa. Amb un sistema poc restrictiu i amb una redistribució limitada dels ingressos, on els equips amb més afició, mercat i recursos econòmics poden concentrar més talent, cosa que incrementa la desigualtat competitiva. I, per altra, està la National Football League (NFL) o la National Basketball Association (NBA), que implementen mecanismes com el límit salarial, el draft o el repartiment d’ingressos per afavorir l’equilibri. Este model busca garantir que els equips amb menys recursos també puguen competir, i contribueix a una lliga més oberta, on qualsevol projecte esportiu ben gestionat pot aspirar a guanyar. Així, mentre un model accentua les diferències entre franquícies potents i modestes, generant i perpetuant les diferències, l’altre busca una major igualtat de partida, establint normes que prioritzen l’equilibri competitiu i permetent que més equips tinguen opcions reals de guanyar.
La igualtat és un valor essencial en la competició esportiva. Com més ajustada siga, major serà la competitivitat. Per preservar l’esperit de l’esport, cal garantir que tots els equips disposen de les mateixes oportunitats i que l’èxit depenga realment del talent, l’esforç i les decisions preses al terreny de joc. Tanmateix, la igualtat és només aparent si no s’asseguren també unes condicions econòmiques mínimament equilibrades. Quan les diferències pressupostàries entre clubs són abismals, les opcions reals de competir queden profundament limitades.
Davant esta deriva cap a un esport cada vegada més mercantilitzat i en mans d’un trio de clubs, potser els aficionats haurien de replantejar-se la seua fidelitat i considerar una mena d’apostasia simbòlica. Si els clubs han deixat de ser associacions esportives per esdevenir empreses sense ànima, quin sentit té mantenir una fe que es nodreix de les molles que deixen el trio esmentat i per l’esperança d’un miracle en la classificació? Mentre no canvien les regles del joc econòmic, tot apunta a que desset equips seguiran condemnats dins del seu particular bucle del mite de Sísif… o com l’actor Bill Murray a la pel·lícula Atrapat en el temps, revivint una i altra vegada, amb lleus variacions però amb el mateix desenllaç, el Dia de la Marmota.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
