Durant unes setmanes he treballat com a monitora de menjador en una escola pública de Carrús (Elx). Des del pati es veu el balcó de la que va ser la casa de la meua àvia: un pis típic de 70 m², amb qualitats regulars, sense ascensor… No puc evitar mirar-lo cada poc. Des d’eixe pis va començar la història de la meua família a Elx. I ara, des del pati, veig com es repeteix amb altres noms, altres idiomes i quasi els mateixos obstacles.
Després d’haver sigut diputada i d’ocupar alts càrrecs a la Generalitat, estar en un menjador escolar no és el que s’esperava de mi. Ningú m’ho diu, però es percep com un fracàs; hi ha incomoditat en veure-m’hi. Va coincidir que eixos dies hi havia una visita de l’alcalde i fins la directora semblava no saber com situar-me. Eixa incomoditat reflecteix un imaginari col·lectiu classista: si has passat per la política institucional, ja no et correspon estar en el lloc de base, i viceversa.
Però algunes hem aprés a fer política també així: servint plats, cuidant xiquets o acompanyant una mare que no sap si podrà pagar el lloguer. No està normalitzat que la gent corrent —monitores, treballadores, veïnes— puga accedir a càrrecs públics i, després, tornar amb naturalitat al lloc d’on va eixir.
Carrús sempre ha sigut un barri d’arribades. Primer, andalusos, murcians, manxecs, que venien buscant futur. Van alçar blocs, van omplir fàbriques i van construir amb el seu treball una part de la identitat obrera d’Elx.
La segona gran onada va ser la migració internacional: el Marroc, Algèria, l’Equador, Romania, Colòmbia. Van canviar els accents, però no tant les condicions de vida.
La crisi de 2008 ho va alterar tot: tallers tancats, ocupació precaritzada, preus a l’alça… i la pobresa va començar a enquistar-s’hi. Hui a Carrús es viu una versió actual d’aquella crisi: incertesa, salaris baixos, lloguers impossibles, famílies al límit.
A l’escola on he estat treballant, la majoria de l’alumnat són filles d’estes famílies migrants. Quasi tots amb beca de menjador. A Carrús, la pobresa ja no és un problema puntual: és estructural. Es nota en la roba gastada, en com els xiquets devoren la fruita i en com les converses sobre diners estan sempre presents.
L’alumnat té prohibit parlar en la seua llengua materna, fins i tot al pati o amb els germans. “En el colegio no se habla árabe” o “se habla en español”. Això ressona amb el que conta el meu pare, que a les mateixes escoles, en època franquista, no podia parlar valencià amb la seua germana. Les llengües canvien, però l’autoritarisme cultural i espanyol sembla que no.
Estant allí, bregant amb un grup de trenta-dos alumnes, pense: si esta mateixa situació ocorreguera amb el valencià, sabria com reaccionar o a qui dirigir-me per a denunciar-ho ràpidament. Però, què passa si és àrab? Això em porta a pensar que l’esquerra ens hem quedat arrere: és impossible que ens tinguen com a referents estes famílies.
Mentrestant, el ritme del “rovellet de l’ou” continua; els uns i els altres van a la seua.
El govern de PP i Vox ha fet de la seguretat i la migració un eix de confrontació. L’alcalde, Pablo Ruz, ha declarat en televisions estatals que “Los menas no son niños, son otra cosa” i que no pensa acollir-los. Al mateix temps, ha empitjorat la imatge del barri, relacionant migració amb inseguretat. Els qui convivim ací sabem que això no és cert: Carrús és una comunitat que sobreviu amb dignitat, amb xarxes de suport mutu més fortes que a altres barris i amb un comerç que ja voldrien alguns carrers del centre.
A ningú se li escapa que l’alcalde ha desplegat una potent estratègia de màrqueting polític i emblanquiment personal, finançada amb diners de totes i tots, i que arrasa amb tot el que se li posa per davant. Durant la seua visita al col·legi, la diversitat de l’alumnat li va vindre de meravella per al seu reel d’Instagram, mentre l’única font d’aigua del centre segueix sense ser potable. Per a arreglar-la, no s’afanya tant com per a eliminar un carril bici que “molestava” als papis de Jesuïtines.
Carrús no és sol Carrús: són molts els Carrús a les perifèries de l’Estat. Allà es reflecteixen desigualtats que no s’han solucionat en dècades. Canvien els accents, les religions, el color de pell… però la història es repeteix: precarietat, habitatge impossible, treballs mal pagats, estigmatització.
Mentrestant, la dreta ha aprés a parlar “en sensillo” i a ocupar l’espai de la frustració. L’esquerra —que va tindre el pols del carrer en la crisi del 2008— ha perdut terreny, atrapada en el seu propi llenguatge, en dades, en autoprotecció enfront de l’onada feixista. Hem tornat a ser els que “parlem estrany”, “els rarets de la classe”.
Parlar sobre les classes populars està bé, però també hem de ser classe popular, sense complexos, sense avergonyir-nos. Els partits no poden estar només plens d’una classe de persones (funcionaris, hòmens de tota la vida, professorat…) i que quan apareix un perfil més popular, siga quasi un miracle; així no funciona, ens perdem moltes coses.
Ja no estic al col·le, però l’experiència ha sigut increïble. Ens volen fer creure que els que abans van habitar Carrús i els que l’habiten ara són molt diferents, però no. Si la meua àvia tornara a eixir al seu balcó, veuria que les veïnes d’ara passen el que ella ja va passar abans.
