Una de les sorpreses més comentades i que més expectació ha despertat en els recents Campionats Mundials d’Esports Aquàtics de Singapur 2025 ha estat la participació de la nadadora xinesa Yu Zidi qui, amb només 12 anys, ha estat a les portes d’aconseguir pujar al podi en tres proves individuals. A més, va formar part de l’equip xinés que va aconseguir la medalla de bronze en el relleu 4x200m lliures participant en la prova classificatòria.
La seua presència ha estat rebuda com una gesta precoç, anunci d’una futura estrella de l’esport. Però darrere del rebombori mediàtic, la seua història hauria de fer-nos reflexionar sobre el sentit que té la participació de menors en l’esport d’alta competició i les conseqüències d’una especialització esportiva a edats tan primerenques.
El cas de Yu Zidi no és un fenomen nou. He fet una recerca pels podis dels Jocs Olímpics d’estiu, eixa competició feta des de l’humanisme i els valors morals de l’esport, i he trobat més de quaranta casos de medallistes menors de 16 anys. En la majoria, es tracta de xiquetes i, encara que hi ha algun cas en atletisme i rem (com a timoners), quasi tots ells es troben en disciplines esportives artístiques i en la natació. Permeteu-me que vos pose al corrent dels més representatius.
Medallistes menors de 16 anys en els Jocs Olímpics
Ja en la seua primera edició a Atenes en 1896, on no es va permetre la participació de les dones, el gimnasta grec Dimitrios Loundras va obtindre el tercer lloc del podi en barres paral·leles per equips amb només 10 anys i ha estat el participant més jove a pujar a un podi olímpic. Després són xiquetes les que trobem als podis, destacant el cas de la romanesa Nadia Comaneci, qui, amb 14 anys, va ser la primera a treure un 10 en gimnàstica artística i obtindre tres medalles d’or, una de plata i una de bronze als Jocs Olímpics de Montreal de 1976.
A la disciplina de gimnàstica rítmica, també trobem diversos casos, entre ells el de les anomenades “xiquetes d’or”. Així es coneixia l’equip espanyol que va aconseguir la medalla d’or en la competició per equips, ja que cap de les seues integrants era major d’edat. Les més joves eren Lorena Guréndez i Nuria Cabanillas, amb 15 anys.
Un altre esport artístic, on es valora l’execució motriu, és els salts de trampolí en piscina, on trobem un xiquet i sis xiquetes als podis.
La introducció d’un nou esport al programa olímpic, com l’skateboarding, ha fet que, en les dues últimes edicions dels JJOO (Tòquio 2020 i París 2024), els vuit casos identificats corresponguen a esta disciplina, i tots ells a joves esportistes. De fet, el podi en la modalitat d’street als JJOO de Tòquio 2020 va ser el més jove de la història olímpica, amb dues esportistes de 13 anys i una de 16.
La natació també és un dels esports on més medallistes menors de 16 anys, amb nou casos. El més llunyà, el del japonés Kuoso Kitamura, qui amb 15 anys va obtindre l’or als 1500m lliures dels JJOO de Los Angeles de 1932. Com en altres disciplines, la resta són tot casos de xiquetes: des de la danesa Inge Sørensen (bronze als 200m braça dels JJOO de Berlín 1936), a les més recents de la lituana Ruta Meilutytė, amb 15 anys, o la estatunidenca Katie Ledecki, amb 14 anys (ors en 100m braça i en 800m lliures, respectivament, a Londres 2012). Els casos més rellevant els trobem en els JJOO de Múnic de 1972 amb l’estatunidenca Shirley Babashoff, qui amb 15 anys, va aconseguir dues medalles d’or en relleus i dues de plata individuals, però sobretot l’australiana Shane Gould qui, també amb 15 anys, va nadar en cinc proves individuals convertint-se en la primera, i encara l’única, dona en guanyar cinc medalles individuals (tres d’or, totes en temps de rècords mundials, a més d’una de plata i altra de bronze) en uns mateixos Jocs. Shane va fer dotze proves al màxim nivell en 8 dies.
Però no hi ha una edat mínima per a participar en els grans esdeveniments esportius?
El Comité Olímpic Internacional delega en les federacions internacionals l’establiment d’una edat mínima de participació en els JJOO. La major part dels esports estableixen els 16 anys com a edat mínima de participació (edat que s’ha de complir el mateix any de la celebració dels JJOO). Però en algunes disciplines l’edat és inferior, per exemple, a la gimnàstica rítmica l’edat mínima són els 15 anys i en l’skateboarding són els 13 anys complerts dins de l’any olímpic. També és cert que s’han començat a implementar mesures de protecció específiques per als esportistes menors d’edat.
Concretament, en natació, la World Aquatics (federació internacional que regula els esports aquàtics, entre ells la natació) actualment estableix que l’edat mínima oficial per a participar, tant en els Campionats del Món com en els Jocs Olímpics, és de 14 anys complerts l’any de la competició. Si l’esportista té menys de 14 anys, només pot competir si ha aconseguit una marca de classificació significativa en la prova corresponent, per evitar casos com el de la nadadora de Bahrain Alzain Tareq, que amb només 10 anys va participar en els Campionats Mundials de Kazan 2015, acabant última en la seua sèrie i fent el temps més lent de les seixanta-quatre participants.
Quin problema hi ha en la participació de menors en l’esport d’alta competició?
En realitat, no es tracta d’un problema, sinó de diversos:
1) Dret a ser xiquet i xiqueta i gaudir de l’esport com un joc divertit
El primer és que s’avantposa l’esport al dret de ser un xiquet o una xiqueta. S’atorga més importància a obtindre un alt rendiment que a jugar i divertir-se fent esport, arribant a confondre una cosa amb l’altra.
L’actual cas de Yu Zidi és il·lustratiu: tots admirem el talent d’una xiqueta de 12 anys, amb tres quarts llocs i una medalla de bronze en uns Campionats Mundials de Natació. Però oblidem que estem parlant d’esport d’alta competició, que implica esprémer el cos fins a l’última gota de rendiment. Ningú discuteix el seu talent, però el talent innat, tot i ser necessari, no és suficient per aconseguir medalles.
2) Càrrega excessiva d’entrenament i risc de lesions
Yu Zidi entrena, en alguns moments de la temporada, sis dies a la setmana, amb dobles sessions en molts d’ells i arribant a nadar fins a 15 quilòmetres diaris. Si per a un esportista adult este règim ja és extremadament exigent, què pot suposar per a una xiqueta de 12 anys —o fins i tot menys, si tenim en compte que probablement ho ha fet de manera similar algun any anterior? Un cos encara en creixement està sotmés a càrregues d’entrenament molt elevades, tant en volum com en intensitat, amb el consegüent risc de lesions físiques.
3) Pressió psicològica i salut mental
Però l’alt rendiment no implica només exigència física: la pressió psicològica també és intensa i pot afectar greument la salut mental, fins i tot en esportistes adults de màxim nivell. Això ho han visibilitzat recentment figures com la gimnasta Simone Biles, la tenista Naomi Osaka, els nadadors Michael Phelps i Ian Thorpe, el jugador de bàsquet Ricky Rubio o el futbolista Andrés Iniesta, per citar alguns casos coneguts.
Abans he mencionat l’enorme èxit de “les xiquetes d’or” de la natació artística espanyola. El que no es recorda tant és que, dos mesos abans dels JJOO, una de les seues integrants, Maria Pardo, va abandonar la concentració adduint que no podia suportar el dur règim de treball i la pressió a què les sotmetia l’aleshores seleccionadora, la búlgara Emilia Boneva. Estant en el més alt, i amb només 17 anys, esta gimnasta es va retirar de l’alta competició. Un cas similar es va viure també en natació artística: després d’haver aconseguit dues medalles de plata a Pequín 2008 i Londres 2012, quinze integrants de l’equip espanyol —totes majors d’edat— van publicar una carta denunciant males pràctiques i abusos psicològics per part de la seleccionadora Anna Tarrés, fet que desembocaria en la seua destitució.
Els esportistes d’elit afronten una àmplia gamma de factors d’estrès (sobreentrenament, lesions, baix rendiment, altes exigències, exposició mediàtica i a les xarxes socials, pressions contractuals…) que poden augmentar la seua vulnerabilitat a la mala salut mental. Una de les referències més citades sobre este tema és la revisió sobre símptomes i trastorns de salut mental en esportistes d’elit, tant en actiu com retirats, realitzada per Vincent Gouttebarge i col·laboradors i publicada el 2019 a la British Journal of Sports Medicine. L’anàlisi concloïa que un 34% dels esportistes d’elit en actiu havien patit ansietat o depressió, i que un 26% dels ja retirats continuaven presentant problemes de salut mental després de finalitzar la seua carrera.
4) Rendiment més ràpid, però no major ni més prolongat en el temps
El quart problema és que el talent natural, unit a un (sobre)entrenament especialitzat, pot generar —amb molts riscos— un rendiment més ràpid a curt termini, però no hi ha evidències que garantisquen un rendiment més gran o sostingut a llarg termini. L’any passat, Arne Güllich i Michael Barth van publicar a la revista Sports Medicine una revisió i metaanàlisi sobre els efectes de la promoció precoç del talent en el rendiment en categories júnior i sènior. Entre les seues conclusions, destaca que el rendiment en categories inferiors es correlaciona positivament amb el rendiment júnior (curt termini), però negativament amb el rendiment sènior (llarg termini). En altres paraules: només perquè sigues bo de menut no vol dir que ho sigues d’adult; la transferència de medallistes júniors a sèniors és extraordinàriament minsa. A més, el rendiment dels esportistes júniors no té valor predictiu sobre l’èxit posterior en categoria sènior. Uns resultats que tenen —o haurien de tindre— implicacions importants per a les polítiques i pràctiques de l’esport infantil i juvenil, especialment en els programes de detecció de talents i en l’especialització en un únic esport.
La comparació de les marques de Yu Zidi amb les d’estreles actuals de la natació mundial, com Katie Ledecky o Summer McIntosh, encén l’esperança d’un futur prometedor per a la xinesa. Però sovint oblidem els casos de joves que, tot i haver assolit resultats extraordinaris en la infantesa o l’adolescència, no van tindre continuïtat o fins i tot van abandonar la competició abans d’arribar a la majoria d’edat.
Per exemple, una dècada després, què se n’ha fet d’Alzain Tareq, aquella xiqueta de Bahrain que, amb només 10 anys, va participar en els Campionats Mundials del 2015? Un cas encara més significatiu és el de la ja citada Shane Gould, que, a més de guanyar tres ors, una plata i un bronze als Jocs Olímpics de Múnic 1972, va batre 11 rècords mundials entre 1971 i 1973 —és a dir, entre els 13 i els 16 anys. En un moment donat, va arribar a ostentar simultàniament els rècords mundials de sis proves individuals: les cinc d’estil lliure (des dels 100 fins als 1500 metres) i la de 200 metres estils. Una campiona que, sorprenentment, va dir adeu a la competició amb només 16 anys. Un altre exemple d’èxit meteòric i retirada prematura és el de la tennista estatunidenca Jennifer Capriati. Va debutar al circuit professional amb només 13 anys, es va convertir en la semifinalista més jove del Roland Garros amb 14, va acabar el 1990 com a número vuit del rànquing mundial i, amb només 16 anys, va guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Tanmateix, l’any següent va abandonar el circuit professional, tot i que hi va tornar el 1996, amb 20 anys. Ara bé, si parlem de retorns sorprenents, cal tornar a referir-se a Shane Gould, que gairebé tres dècades després va reprendre la competició en proves màster, batent diversos rècords australians. L’any 2003, amb 47 anys, va establir un nou rècord del món en la prova de 200 metres estils, en la categoria de 45 a 49 anys.
5) L’esportista jove d’elit com a referent i l’especialització precoç en la iniciació
El cinquè problema és que l’èxit d’esportistes menors d’edat en competicions internacionals sovint s’utilitza com a referent per a la pràctica esportiva infantil. Açò fomenta un model dominant d’iniciació basat en l’especialització precoç on, des de ben menuts, la pràctica s’orienta cap a una única modalitat, amb entrenaments i competicions exclusivament centrats en eixa disciplina. Tot i que en este article s’han citat nombrosos casos de medallistes olímpics menors d’edat, cal posar-los en context. Si analitzem el conjunt de podis en totes les disciplines i proves de les 33 edicions dels JJOO celebrades al llarg dels 128 anys d’història, els medallistes menors de 16 anys són casos aïllats. Per tant, utilitzar les excepcions com a referent en la iniciació esportiva no és el més adequat.
Conclusió
En definitiva, si realment volem que l’esport siga una eina de salut, educació i creixement personal, cal replantejar un model que confon precocitat amb èxit i que normalitza ritmes d’entrenament propis d’adults en cossos i ments encara en formació. L’assoliment de grans gestes esportives no pot situar-se per davant dels drets dels menors. Per moltes mesures que s’adopten dins l’esport d’alta competició, res no evita que continuen sent xiquets i xiquetes. El veritable triomf no és formar campions abans d’hora, sinó garantir que els i les joves esportistes cresquen estimant l’esport, respectant els seus propis ritmes i gaudint d’una infància alegre i plena. Les medalles poden esperar; la infància, en canvi, és única i irrecuperable.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
