Hi ha decisions que, tot i presentar-se com a tècniques, revelen amb claredat el seu caràcter polític. La nova Política sobre la protecció de la categoria femenina en l’esport olímpic, publicada el passat 26 de març, pel Comitè Olímpic Internacional (COI) sobre l’elegibilitat en la categoria femenina n’és un exemple paradigmàtic. Lluny de limitar-se a ordenar la competició, redefineix qui pot ser considerada dona en l’esport d’elit i, per extensió, en l’espai públic global.
El debat sobre este tema és complex i s’aborda des de múltiples disciplines de les ciències de l’activitat física i l’esport com el dret, la sociologia, la filosofia, la bioètica o els estudis de gènere. En este context, a la Universitat de València desenvolupem una línia d’investigació sobre autodeterminació del sexe i participació en l’esport, finançada per projectes d’R+D+i de la Generalitat Valenciana (CIACO/2024/267) i del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (PID2024-162709OB-I00), un marc que convida a aportar una mirada fonamentada sobre el recent canvi de política del COI.
El canvi és profund. Després d’anys en què el COI mantenia una posició aparentment neutral, delegant en les federacions esportives criteris d’inclusió més o menys flexibles, ara opta per una regla uniforme: només les dones “biològiques” podran competir en categoria femenina, determinat mitjançant la detecció del gen SRY, que és un segment d’ADN que gairebé sempre es troba al cromosoma Y, inicia el desenvolupament sexual masculí a l’úter i assenyala la presència de testicles. Açò implica l’exclusió de les dones trans i també de les dones intersexuals amb determinades variacions del desenvolupament sexual. El COI justifica esta mesura apel·lant a la justícia competitiva, la seguretat i la integritat de l’esport femení.
Esta justificació, aparentment sòlida, i la mesura d’utilizar el gen SRY, aparentment objectiva, presenten importants fissures:
a) Simplifica la relació entre biologia i rendiment esportiu, assumint que totes les dones trans tenen un avantatge físic comparable al dels homes, una afirmació que l’evidència científica actual no avala de manera concloent. Recentment, la prestigiosa revista British Journal of Sports Medicine ha publicat un article signat per un grup investigador de la Universidade de São Paulo, encapçalat per la investigadora Sofia Mendes Sieczkowska, en què van revisar sistemàticament 52 estudis que comparaven la composició corporal i la forma física abans i després de la teràpia hormonal de dones trans amb dones cisgènere. L’estudi conclou que, tot i que les dones trans presenten una massa magra lleugerament més elevada que les dones cisgènere, la seua forma física és comparable, i que l’evidència actual no dona suport a la idea que les dones trans tinguen un avantatge físic sobre les dones cisgènere ni que dominen la competició femenina.
b) La idea que l’exclusió és necessària per garantir la seguretat tampoc se sosté de manera generalitzada. La realitat esportiva és diversa: hi ha disciplines on la força o el contacte físic són determinants i altres on no ho són. En este sentit, aplicar una norma homogènia a tots els esports no sols és discutible, sinó que pot resultar injusta.
c) Sobre la integritat de l’esport femení i la defensa de la categoria femenina. De qui s’està defensant? De les dones “no biològiques”? De les dones trans? Aleshores, no són dones? Sembla que ser dona és una qüestió exclusivament biològica. És legítim que moltes esportistes cisgènere expressen preocupació per la igualtat de condicions en la categoria femenina. L’esport femení fa més d’un segle que lluita per existir en igualtat, i qualsevol amenaça percebuda genera reaccions comprensibles. Però també és cert que la presència de dones trans en l’esport d’elit és anecdòtica, i que el debat s’ha amplificat més per percepcions i pors exagerades que per dades objectives.
d) Quant a la verificació del sexe a través del gen SRY, este criteri redueix la complexitat del sexe biològic a un únic marcador, ignorant dècades de debat científic sobre la diversitat corporal. La proposta no és nova. Es va aplicar en els sistemes de verificació de sexe en l’esport femení durant els anys noranta del segle passat i es va haver d’abandonar perquè es va demostrar que era científicament limitada i injusta, ja que va provocar l’exclusió errònia de dones amb variacions del desenvolupament sexual que, tot i presentar el gen SRY, tenien característiques femenines.
Diversos especialistes en genètica han advertit que este tipus de proves haurien de reservar-se per a finalitats clíniques i no utilitzar-se com a criteri d’elegibilitat esportiva. Investigadors com el mateix Andrew Sinclair, descobridor del gen SRY, han assenyalat que reduir el sexe a este marcador és una simplificació excessiva que no reflecteix la complexitat biològica humana. A més, la imposició de proves genètiques en l’esport planteja greus problemes ètics, ja que el consentiment de les esportistes no és realment lliure (negar-s’hi pot implicar la desqualificació) i, a més, no es garanteix la confidencialitat de dades genètiques altament sensibles. Per la seua banda, experts en l’àmbit legal i dels drets humans remarquen que les proves genètiques obligatòries plantegen problemes de discriminació, privacitat i consentiment, i que poden violar lleis que protegeixen la informació genètica i els drets individuals.
Arribats a este punt, sembla clar que la qüestió no és només científica, sinó també política. El gir del COI coincideix amb un context internacional marcat per una creixent ofensiva contra les polítiques de reconeixement de la diversitat de gènere. Recordem que fa poc més d’un any, en assumir la presidència dels Estats Units d’Amèrica (EUA), una de les primeres mesures de Donald Trump va ser implementar una política basada en la negació de la identitat de gènere i en la reafirmació del sexe biològic com a binari i immutable. En este marc, va prohibir la participació de dones trans en l’esport femení dins del país (qüestió que vaig analitzar en l’article Trump, les dones mtrans i l’esport, publicat en este mateix mitjà). En aquell moment, Trump ja va instar el COI a adoptar la mateixa postura abans dels JJOO de Los Angeles 2028, la qual cosa s’ha acabat materialitzant en la normativa que estem comentant. El COI evita així un possible conflicte amb la política de gènere dels EUA. Sembla que el COI avantposa els interessos econòmics i utilitza l’exclusió de les dones trans com moneda de canvi per no enfrontar-se amb el govern del país amfitrió.
No és casual que este gir s’inscriga en un clima polític i cultural més ampli que Judith Butler ha analitzat amb detall en el seu últim llibre, Qui té por del gènere?. Butler explica com, en els darrers anys, el gènere ha sigut convertit en un objecte de disputa política, sovint presentat com una amenaça per justificar polítiques restrictives. Des d’esta òptica, reduir el sexe a una realitat binària i immutable no és una simple constatació científica, sinó una operació ideològica que, en el cas de l’esport, fixa fronteres sobre qui pot ser reconeguda i qui queda exclosa. La decisió del COI, per tant, no pot llegir-se només en clau esportiva: reflecteix i reforça este mateix marc. I és precisament ací on el debat es torna ineludible: no es tracta només de regular la competició, sinó de decidir quins cossos i identitats tenen lloc (i quins no) en l’espai públic global.
La nova normativa del COI entra en tensió amb dècades d’avanços en drets LGTBIQ+ i amb una comprensió més complexa del gènere. Una de les preocupacions més repetides pels experts en drets humans és l’efecte precedent: si l’esport olímpic adopta este model, és probable que altres àmbits el seguisquen. Ja ho veiem: ho fa els EUA i l’ha seguit el COI. El que passa a l’elit acaba filtrant-se a la base. I això és especialment preocupant perquè, en el cas de l’esport amateur o juvenil, el debat sobre avantatges competitius hauria de ser molt menys rellevant que el dret a participar, a socialitzar-se i a desenvolupar-se com persona.
El risc de la nova normativa del COI és clar: convertir casos excepcionals en un problema estructural i, a partir d’ací, justificar una exclusió generalitzada. Quan una minoria ínfima es presenta com un problema estructural, cal preguntar-se si estem davant d’un conflicte real o d’una construcció política. Quan açò passa, allò que es presenta com una mesura de protecció pot acabar reforçant jerarquies, limitant drets i deixant fora aquelles persones que desborden les categories normatives imposades pel binomi biologiscista i reduccionista sexe/gènere (home/masculí i dona/femení).
El que està en joc va molt més enllà de l’esport. Es tracta de com concebem el cos, la identitat i la diferència. És decidir si optem per categories rígides i excloents o per models més complexos, capaços d’integrar la diversitat sense renunciar a la justícia. Al final, la pregunta no és només si esta decisió del COI farà l’esport més just. La qüestió fonamental és si contribuirà a construir una societat on tots puguem existir amb dignitat. Perquè quan una norma dicta qui pot competir, també defineix quins cossos i quines identitats poden existir (i sota quines condicions), assenyalant qui queda exclòs i qui pot formar part del món que construïm.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
