Tot va començar amb la pluja, sí, amb aquella pluja fangosa que ens va enfonsar en l’oblit. O amb l’aigua més bé, amb aquesta tendència que té l’aigua de recordar-nos que ens pot donar, però també llevar, la vida. Perquè l’aigua, sense cap dubte, va sortir d’aquell vell i brut barranc disposada a donar-nos una lliçó esfereïdora. D’aquestes lliçons que no s’obliden, que no s’esborren amb el pas del temps, sinó que condemnen a l’oblit totes les nostres històries, els nostres somriures, i les nostres esperances.
Primer va vindre la sorpresa, l’embranzida d’una aigua térbola que ningú esperava i que ens va deixar l’esglai en l’ànima; el tràfec impotent d’aquells que tractaven de salvar les poques coses que tenien de l’infern que s’aproximava. Després va vindre l’impacte, la ferida oberta per les urpes de la fera que ha ensumat carn fresca i recorre famolenca els carres ensanguinats. Finalment, va arribar el silenci, un silenci estrany i humit, trencat pels crits d’auxili que llançaven aquells que hui no coneixem, i que abans tampoc, però que sabem, en el fons de la nostra ànima, que cridaven amb totes les seues forces, i que ho feien per espantar l’aigua, per resistir, per tractar d’abraçar-se a la vida, a una vida que algú els havia manllevat i que no estaven disposats a deixar-la marxar. Però l’aigua maleïda va fer cas omís d’aquests crits, i el silenci —sempre és el silenci— va tancar les portes de les nostres ciutats i les va allunyar de la resta del món.
I en la foscor de la nit va arribar la llum del poble, un poble que es pensava perdut i vell, però que es va retrobar en les ombres que lluitaven per fugir de la maregassa, en les llanternes que dibuixaven els vèrtexs dels carrers tractant d’il·luminar el camí, en els llençols que, de cop i volta, es van vestir d’escales que ajudaven els ninguns a sortir, en aquells que van deixar la vida per salvar-ne altres, i en les veus dels qui avisaven on era el perill. Però la pèrdua estava escrita, perquè el poble, traït, no podia salvar tot allò que ja estava condemnat a perdre’s. I l’adeu va anar obrint-se pas amb un acomiadament ràpid i amarg, i fins i tot el narrador d’aquestes línies es va esvarar lletres avall, abraçat amb aquesta història, fins al desguàs de l’oblit. Perquè les nostres històries, com nosaltres, els ninguns, ja se sap, no importen. No importen si no s’escolten, si no se senten, si no es ploren, si no es viuen… No importen si l’aigua arriba, i ningú ens avisa, i si l’aigua marxa, i ningú arriba.
