La presència d’Israel en competicions esportives internacionals sempre ha estat controvertida, però des de l’octubre del 2023, amb la invasió de Gaza, ha adquirit un significat molt més inquietant. El drama humanitari és devastador: més de 62.000 persones palestines mortes en mans d’Israel, majoritàriament civils —dones, infants i adolescents—, en un territori reduït densament poblat amb poc més de 2,3 milions d’habitants. Paral·lelament, Israel registra al voltant de 1.200 víctimes entre civils i militars. La desproporció de xifres evidencia el caràcter genocida de l’ofensiva.
Si comparem estes xifres amb les de la invasió russa d’Ucraïna, iniciada el febrer de 2022, observem un patró diferent: la major part de les baixes corresponen a combatents —sobretot russos—, mentre que el nombre de civils ucraïnesos morts, tot i ser elevat, és proporcionalment menor. Així, mentre el conflicte ucraïnès acumula un balanç global més alt en termes absoluts, l’impacte sobre la població civil és desmesuradament més greu en el cas de Gaza.
L’esport com a eina de propaganda i normalització
La situació és tan insostenible que Israel ha reforçat la seua estratègia comunicativa de projecció política coneguda com a hasbarà, amb què pretén ocultar o emmascarar les seues accions negatives i influir positivament en la percepció internacional per a millorar la seua imatge i reputació. En l’àmbit esportiu, açò es concreta en l’ús sistemàtic de competicions i clubs com a aparadors de modernitat i normalitat, una operació de propaganda coneguda com a sportswashing. No es tracta, doncs, d’una presència circumstancial en els esdeveniments esportius, sinó d’un projecte planificat per guanyar legitimitat internacional mentre es perpetuen vulneracions greus de drets humans.
Un dels instruments més decisius d’esta estratègia ha estat la integració d’Israel en les competicions i organismes esportius europeus. Tot i ser un país del Pròxim Orient, Israel participa en l’àmbit europeu, el que planteja una qüestió complexa sobre identitat i pertinença. Inicialment vinculat a l’àmbit asiàtic, el país en va ser progressivament exclòs pel boicot dels veïns i pels conflictes regionals. Davant d’esta situació, a partir de la dècada de 1970 fou admès en lligues europees i en federacions, com la UEFA o la FIBA Europa, cosa que li ha permés esquivar les pressions i consolidar una participació estable. Esta inclusió, a més d’assegurar continuïtat competitiva, li ha facilitat presentar-se com un Estat integrat en un context percebut com a neutral i allunyat dels seus conflictes regionals.
Hui en dia, la presència d’Israel en esdeveniments esportius internacionals és habitual i constant. Als Jocs Olímpics i Paralímpics de París 2024 va competir amb normalitat, tot i les demandes d’exclusió presentades per col·lectius internacionals com Democracy in Europe Moviment 25 (DiEM25) o des d’institucions acadèmiques com la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de la Universitat de València. En competicions europees participa en futbol amb equips com el Maccabi Haifa, el Maccabi Tel-Aviv o l’Hapoel Be’er Sheva; i en bàsquet amb clubs com el Maccabi Tel-Aviv, l’Hapoel Tel-Aviv, l’Hapoel Jerusalem o l’Hapoel Holon (rival este últim que va eliminar al València Basket en la semifinal de l’Eurocup 2025). El ciclisme també s’ha convertit en un aparador destacat, amb l’equip Israel Premier Tech que enguany ha estat present al Giro, al Tour i, actualment, està corrent a la Vuelta. Pel que fa a la selecció nacional, la seua presència és igualment notòria, com evidencia la seua actual participació en l’Eurobasket 2025.
L’esport com a espai aparentment apolític
Un dels arguments més recurrents per justificar esta presència és la suposada neutralitat de l’esport. Organismes com el COI, la FIFA, la UEFA, la UCI o la FIBA defensen que les competicions han de ser àmbits lliures de conflictes geopolítics, on les nacions puguen competir en igualtat de condicions i on els esportistes siguen valorats només pel rendiment.
Tanmateix, la història de l’esport internacional demostra que esta neutralitat no ha sigut mai absoluta. Sud-àfrica fou vetada entre 1964 i 1992 dels Jocs Olímpics i de les competicions internacionals a causa de l’apartheid. El 1992, Iugoslàvia fou exclosa de l’Eurocopa, malgrat haver-se classificat, i també dels Jocs Olímpics de Barcelona arran dels crims de guerra i la neteja ètnica. Més recentment, Rússia va ser immediatament expulsat de les competicions internacionals després de la invasió d’Ucraïna el 2022, i continua estant exclòs esportivament fins al dia de hui.
Estos precedents demostren que l’esport ha actuat en nombroses ocasions com a instrument de pressió davant règims que vulneraven drets humans. Les exclusions no sols són possibles, sinó que han estat habituals quan la comunitat internacional ha decidit establir un límit ètic. Les preguntes són inevitables: Per què amb Israel s’està fent fa una excepció? Quina diferència hi ha entre l’apartheid sud-africà i el règim que Amnistia Internacional i Human Rights Watch també qualifiquen d’apartheid al poble palestí? Quina diferència hi ha entre els crims de guerra i el genocidi de Slobodan Milošević i els de Benjamin Netanyahu? Per què Rússia va ser exclosa per la seua agressió a Ucraïna, mentre Israel continua participant amb plena normalitat?
Geopolítica i doble moral
Les respostes no es troben en els valors de l’esport, sinó en la geopolítica. Israel gaudeix d’una protecció privilegiada, blindada pel suport dels Estats Units i la Unió Europea que, per cert, no reconeixen Palestina com Estat. Esta cobertura diplomàtica es tradueix en impunitat esportiva i en una aplicació selectiva de la neutralitat. Allà on els interessos occidentals exigeixen fermesa, s’actua amb contundència, com amb Rússia; però quan es tracta d’un aliat estratègic, s’invoca la neutralitat per evitar sancions incòmodes. El fet que Israel siga un aliat d’Occident impedeix que siga vist com un “enemic comú”, com sí que ha estat considerat Rússia. L’empatia és selectiva i dona un tracte desigual de suport a les víctimes segons qui execute l’ofensiva militar.
Esta doble moral posa en relleu la instrumentalització política de l’esport: lluny de ser un espai apolític, es revela així com un camp travessat per les aliances internacionals i els equilibris geopolítics que acaben desvirtuant la seua tan proclamada imparcialitat. En este context, la neutralitat proclamada pels organismes esportius esdevé una estratègia de conveniència, més pensada per protegir interessos econòmics i diplomàtics que no per defensar principis ètics.
Neutralitat com a complicitat
El discurs de neutralitat no sols és ingenu, sinó que sovint funciona com a pretext perquè Estats com Israel facen servir l’esport per rentar la seua imatge internacional, desviant l’atenció de les seues accions militars desproporcionades i, fins i tot, normalitzant davant l’opinió pública internacional els seus crims de guerra i violacions de drets humans.
L’apel·lació a la neutralitat és també un mecanisme per evitar decisions incòmodes i impopulars. Si els organismes esportius actuaren amb responsabilitat política, haurien d’afrontar qüestions tan controvertides com les violacions dels drets humans o els conflictes armats. En canvi, l’excusa de la neutralitat els permet esquivar estes responsabilitats, encara que la seua inacció contribuïsca a perpetuar l’statu quo i les injustícies que se’n deriven.
El discurs de la neutralitat, quan es tracta d’Israel, acaba convertint-se en una forma de complicitat en permetre’s que l’esport continue sent utilitzat com a eina de hasbarà i sportswashing, i que un Estat, acusat de genocidi, projecte una imatge de normalitat internacional. El silenci davant les massacres no és neutral: és una manera d’atorgar legitimitat i de reforçar l’estratègia comunicativa d’Israel.
L’absència de sancions no és una omissió innòcua. És també una decisió política que implica avalar de facto la desproporció de l’ofensiva militar israeliana contra civils innocents. Amb cada esdeveniment esportiu on Israel participa sense conseqüències, es consolida un missatge d’impunitat, acceptació i permissivitat.
Quan la solidaritat desafia la impunitat
Davant la inacció de les institucions esportives i polítiques, la societat civil ha articulat respostes contrahegemòniques que qüestionen la normalització de la violència i la vulneració de drets humans a Gaza. La participació de l’equip Israel Premier Tech ha desencadenat una campanya de boicot i denúncia que ja és la més extensa duta a terme en l’àmbit esportiu europeu contra Israel. Plataformes com la Red de Solidaridad contra la Ocupación de Palestina (RESCOP) i el moviment Boicot, Desinversió i Sancions (BDS), juntament amb nombrosos col·lectius de base, han impulsat accions visibles al llarg del recorregut de la Vuelta 2025, fent de l’espai esportiu un lloc de confrontació pacífica, simbòlica i política.
Estes mobilitzacions tenen un doble efecte: d’una banda, reaccionar enfront de l’ús de l’esport com a eina d’sportswashing; de l’altra, interpel·lant tant el públic i espectadors com els periodistes i els organitzadors d’esdeveniments esportius sobre les seues pròpies prioritats. Resulta inquietant constatar que, en alguns casos, l’enuig es dirigisca més cap a la interrupció d’un esdeveniment esportiu que no pas cap a la continuïtat d’una ofensiva militar que està assassinant sistemàticament a civils innocents. És una exageració desencertada que el director de la Vuelta qualifique d’acte de violència el bloqueig d’una carretera en el pas de l’equip israelià durant la contrarellotge, en un tram obert, amb bona visibilitat i sense cap risc per als ciclistes. Si això és violència, com hem d’anomenar aleshores els bombardejos indiscriminats, el setge total i la fam a Gaza, els atacs a hospitals, l’impediment de l’ajuda humanitària, el desplaçament forçat de la població palestina…?
Esta desproporció en la percepció del que és acceptable evidencia fins a quin punt el debat públic sobre Palestina i Israel està marcat per asimetries, i per una tolerància perillosament acrítica. A més, permetre la presència d’un equip israelià en grans competicions no només constitueix una normalització esportiva, sinó que també representa una provocació simbòlica que invisibilitza les víctimes i reforça la percepció d’impunitat.
Les mobilitzacions creixents arreu del món —i especialment en l’àmbit esportiu— mostren que cada vegada hi ha més persones que se solidaritzen amb el sofriment del poble palestí i reclamen que la seua veu siga escoltada políticament. La decisió d’avançar tres quilòmetres el final de l’onzena etapa de la Vuelta a Bilbao, per motius de seguretat davant la magnitud de la manifestació pacífica en suport a Palestina prevista a la línia de meta, ha posat encara més en evidència les tensions entre uns organismes esportius excessivament condescendents i una ciutadania cada vegada més farta de la tragèdia de Gaza i de la inacció o permissivitat dels poders polítics. Si les institucions callen i es renten les mans davant les atrocitats comeses per Israel, qui ha d’alçar la veu i passar a l’acció pacífica i simbòlica?
El temps passa i augmenten les víctimes innocents, els abusos i les atrocitats. No podem acostumar-nos a este horror. L’ofensiva d’Israel sobre Gaza ha arribat a un punt insostenible. Si l’esport internacional va ser capaç de vetar Sud-àfrica per l’apartheid, Iugoslàvia pels crims de guerra i el genocidi o Rússia per la invasió d’Ucraïna, també pot i ha d’actuar davant Israel. Els organismes que regeixen l’esport mundial han de triar: o es posen al costat de les víctimes, o continuen permetent que Israel utilitze l’esport com a plataforma de propaganda i legitimació. No hi ha neutralitat possible davant un genocidi. L’única resposta coherent és clara: expulsió immediata d’Israel de totes les competicions internacionals fins que cessen els bombardejos, l’ocupació i les massacres. Tot el que no siga això no és neutralitat: és complicitat.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
