Vaig nàixer al 82, amb ‘naranjito’. En la meua casa sempre es veia el telenotícies a l’hora de dinar i de sopar. Així que durant els huitanta i noranta em vaig criar veient per la tele atemptats, tirs per l’esquena, escoltant notícies de cotxes bomba i imatges de gent tapada amb un llençol a les portes de la seua casa. Aquesta era la banda sonora habitual amb el plat de menjar per davant un dia sí i un altre també, com en la majoria de les cases.
I, com la gran majoria, deteste la violència. Matar, en general, és un fet horrible, una indecència, una burrada que només la gent molt maleducada s’atreveix a fer. La violència sempre m’ha semblat una cosa rància, casposa, típica de qui no sent empatia, de qui manca d’un mínim de sensibilitat.
Recorde aquella vegada que un paquet bomba va esclatar a la presó de Sevilla matant, entre d’altres, dos presos. Jo era xicotet. Crec que va ser, potser per proximitat, per haver passat en la meua ciutat, la primera vegada que vaig prendre consciència que el que el telenotícies explicava al migdia i a l’hora del sopar, era real. Eren coses que passaven. Hi havia gent que moria d’aqueixa manera.
A més del telenotícies, en la meua casa sempre s’escoltava la ràdio. Sobretot a les vesprades. Recorde que mentre feia els deures, alguns dies, un tipus que es deia Ernest Lluch debatia de política amb uns altres en La Ventana de Gemma Nierga. Jo no li prestava massa atenció, però els sentia de fons. Un dia Nierga va començar el programa plorant, explicant que a Ernest Lluch li havien pegat un parell de tirs al garatge de la seua casa. Aqueix dia sí em vaig parar a escoltar amb atenció. Em va donar molta pena. Era un tipus guapíssim, amb una veu com d’avi, que tinc gravada anys després.
Recorde també el dia que varen tancar les portes de l’institut perquè ningú isquera, perquè a pocs metres hi havia un cotxe amb una bomba. Va ser una estona desagradable fer classes de Matemàtiques amb les persianes baixades perquè no saltaren els cristalls si el cotxe explotava. Al final, el cotxe, que era el del pare militar d’una companya d’institut, no va arribar a explotar.
Recorde el dels presos de la presó de Sevilla, el d’Ernest Lluch, el de Miguel Ángel Blanco, el d’Isaías Carrasco, el dels dos equatorians que van morir per la bomba de la T4. Recorde totes aquestes coses amb tristesa. Amb aqueixa sensació de fàstic i nàusea que provoca la mort. Crec que sóc bastant normal en açò del fàstic i la nàusea que provoca la mort.
I clar, creient-me un tipus molt normal en tot açò, em sorprèn portar un parell d’anys sentint simpatia, i molta, a més, per persones i col·lectius ciutadans que pel que sembla, són ETA. Tot el que em genera certa il·lusió, totes les PAH, els Podem, els Guanyem, les Marees de diferents colors, tot el que considere una possibilitat de canvi a millor a la meitat d’aquest país podrit, resulta ser ETA. Resulta que estic ficat en el comando de ple. No recorde en quin moment vaig pegar un gir tan gran sobre mí mateix. De debò. Jure que no sé com ha passat.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
