Dissabte passat va tindre lloc un acte d’homenatge a Tino Brugos, sindicalista, activista LGTBI, internacionalista, intel·lectual i polític transformador. Nascut a Cantàbria, però asturià d’adopció i ciutadà de totes les causes justes del món, l’acte va ser un esdeveniment de record i, sobretot, un acte de memòria militant. Un acte que ens obliga a preguntar-nos què fem amb el llegat de qui ha dedicat la seua vida al compromís, a la militància i a la lluita col·lectiva.
L’homenatge va reunir familiars, amigues i amics, i companyes i companys dels múltiples moviments socials, sindicals i polítics en què Tino va militar al llarg de la seua trajectòria vital. Hi van ser presents XEGA, COSAL, el Moviment de Solidaritat amb el Poble Kurd, el Congrés Nacional Kurd, LCR, Viento Sur, la Fundació Andreu Nin, la Intersindical Asturiana, la Confederació Intersindical, STEC i SUATEA. També CGT, CNT i CSI hi van participar mitjançant vídeos. Aquesta diversitat d’organitzacions i sensibilitats no responia a cap protocol formal, sinó que era el reflex fidel d’una vida dedicada a teixir complicitats, a construir unitat en la diversitat, a entendre la militància com una pràctica col·lectiva i a sumar per avançar cap a un altre món possible i necessari.
El saló d’actes de l’IES Iria d’Uviéu, on Tino va exercir com a docent, estava ple de gom a gom de companyes i companys de vida, de militància i de lluites compartides, així com d’una bona delegació de la Intersindical Valenciana. Aquell espai es va convertir, per unes hores, en un lloc de trobada intergeneracional, on la memòria no mirava cap arrere amb nostàlgia, sinó cap avant amb la responsabilitat de continuar el seu llegat. Perquè Tino no se n’ha anat. Continua present en cada assemblea, en cada conflicte laboral, en cada mobilització social i en cada expressió de solidaritat amb els pobles oprimits del món. El seu llegat és una brúixola per al present i per al futur de les noves generacions de militants per una societat més justa i igualitària.
Vaig tindre l’honor de compartir amb Tino diversos àmbits de treball, tant en el si de la Confederació Intersindical com en diferents moviments socials. Especialment significatiu va ser el treball en els espais de solidaritat internacionalista —Kurdistan, Palestina, el Sàhara, Colòmbia…—, on Tino entenia que la lluita no coneix fronteres i que l’internacionalisme és una necessitat política i vital. Poder intervindre en el seu homenatge, en representació de la Confederació Intersindical, va ser un honor i una responsabilitat.
Al llarg de tot l’acte va planar el fil roig de la memòria, de la lluita i de l’esperança. Un fil que connecta generacions, experiències i lluites, i que no pot trencar-se si volem construir alternatives reals a un sistema capitalista que genera desigualtat, explotació i opressió. La memòria militant no consisteix només a recordar els qui ja no hi són, com Tino Brugos, o el també recentment traspassat sindicalista argentí del metro de Buenos Aires, Beto Pianelli, sinó a assumir el compromís de continuar allò que van començar, d’actualitzar les seues lluites i de fer realitat les utopies que ens van llegar.
El moment final de l’acte va condensar tot aquest sentit col·lectiu. Dempeus, amb els punys en alt, totes i tots vam cantar La Internacional com una afirmació viva de compromís, militància i continuïtat del treball de Tino. Record convertit en acció, emoció transformada en voluntat política, passat i futur units en una mateixa veu.
En temps de desmemòria interessada, de revisionisme i de banalització del sindicalisme, del compromís, de la militància i de la lluita col·lectiva, actes com aquest ens recorden que la memòria és també un camp de batalla. I que només des de la memòria militant i del compromís podem construir un present digne i un futur emancipador.
Company Tino, present.
