He vist gent agranar els carrers, abstreta en el seu treball, sense parar, com autòmats, amb els seus millors vestits, amb les seues joies més cares, sense encreuar-se ni tan sols una paraula entre ells, sense tot just percebre el que feien. He anat preguntant un per un, l’un darrere l’altre, sense obtindre cap resposta, sense que ningú m’explicara el que estava passant.
El botiguer, el director, la marquesa, el banyut, l’enginyera, el xiquet, el religiós, l’ancià, tothom en els carrers, amb les seues graneres, agranant allò que agranava el company. Per salutació: un somriure. Per crítica: un somriure.
Els carrers, atapeïts de gent en el seu menester, conformaven una mena de ballet absurd que empentava a la rialla. La pols que bellugaven amb les seues graneres, dificultava la visibilitat. Respirar era dificultós, treballós, l’aire es podia mastegar, però totes aquestes circumstàncies, semblava ser que tan sols m’afectaven a mi; els altres, movent mecànicament el seu raspall, respiraven amb impressionant facilitat.
Vaig anar ensopegant, apartant la gent, retirant brutícia amuntegada (gaudien traslladant el fem d’un costat a l’altre; era demencial, no netejaven, senzillament es passaven la merda els uns als altres; com més gran era la granera més capacitat tenia d’abocar la femta al del costat). A la fi vaig poder arribar a ma casa. Pugí els graons amb molta prudència, gairebé sens nitidesa (fins allà arribava el núvol de pols). Vaig obrir ràpidament la porta del meu apartament. Aní tancant finestres fins que vaig quedar aïllat del mormoleig que produïen els branquillons de palmes en arrapar el sòl. A poc a poc, tornà la normalitat a la meua cambra; la pols, suaument i lentament, tornà a posar-se sobre totes les superfícies. Em vaig estirar al llit i un petit halo de partícules nimbà el meu cap. Vaig encendre una cigarreta i pensí que no era massa bo tot el que estava passant. Tots alhora, no! –em vaig dir–, tots alhora, no, insensats, ximples! Em vaig adormir, malgrat cert desassossec que em pertorbava. Al dia següent, vaig decidir comprar-me una granera i unir-me a la gentada.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
