Recordar Alfons Llorenç és recordar un home que va saber posar la paraula i l’acció al servei dels pobles, de les seues cultures i de les seues llibertats. Un valencià íntegre, un intel·lectual rigorós i un humanista d’altura que no va deixar mai d’interrogar el món ni de treballar per fer-lo més just. Ell també va sembrar una llavor: la d’un valencianisme obert al món, humanista i internacionalista, que continua donant fruits.
La defensa del País Valencià, per a Alfons, era inseparable de la defensa de totes les comunitats que aspiren a la llibertat. Entenia la llengua, la cultura i la identitat com una part d’un univers compartit amb altres pobles que lluiten per sobreviure, créixer i decidir el seu destí.
En aquest horitzó ampli i generós, la seua trajectòria va quedar íntimament vinculada al CIEMEN. Tal com recorda Aureli Argemí a La llavor sembrada, Alfons no va ser mai un col·laborador més, sinó un dels pilars de l’entitat. Va contribuir a reconstruir el projecte en moments decisius i en va assumir la vicepresidència durant molts anys. Argemí narra la seua primera trobada «el 1976, a la sortida d’una classe a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada» i el descriu com el periodista que dirigia el primer programa de TVE en llengua catalana al País Valencià. Aquella tasca rigorosa ajudava a restaurar l’autoestima dels valencians i a reforçar la consciència de pertànyer a una mateixa comunitat nacional.
El seu pensament i la seua acció van ser decisius en debats fonamentals com el dels drets col·lectius dels pobles. Escrivia que «Cuixà em va fer descobrir que la identitat d’Europa és la diversitat (…) i aspira al mestissatge i a globalitzar els valors de tots», i sobre la intuïció d’Argemí que vincula drets individuals i col·lectius afirmava que a Cuixà «es van poder descobrir els drets col·lectius dels pobles, una genial intuïció d’Aureli Argemí». Un pensament que cristal·litzaria més endavant en la Declaració dels Drets Col·lectius dels Pobles. Gràcies a l’impuls d’Argemí, d’Alfons i de Carles Riera, Intersindical Valenciana va entrar a formar part de la Xarxa Mundial dels Drets Col·lectius dels Pobles amb un acte celebrat a la Nau de la Universitat de València.
La seua manera d’entendre la solidaritat i la defensa dels pobles va arrelar profundament al País Valencià. Alfons va mantindre una presència activa en els àmbits social i sindical, amb una col·laboració continuada amb STEPV i amb la Intersindical Valenciana, amb els quals compartia la defensa de l’educació, el valencià i els drets socials. Entre els molts records possibles, destaque tres: Pany i clau, escrit amb Honorat Ros, un manual essencial per al professorat en els primers temps de la normalització lingüística; la participació de l’Albert Sansano, de l’STEPV, l’1 de maig de 1982, en una trobada de sindicats de nacions sense estat a la Vall d’Aosta gràcies al seu impuls; i el Guardó Nacional del CIEMEN que vaig rebre el 2008, un reconeixement que no s’explicaria sense la figura d’Alfons i el seu suport a la lluita cívica i cultural que manteníem davant els atacs —aleshores i ara— contra la nostra llengua i cultura.
Per a Alfons, la llengua era molt més que un instrument de comunicació: era l’ànima d’un poble i la seua memòria. La defensa del valencià —del nostre català— era un acte de dignitat col·lectiva que projectava sobre totes les llengües minoritzades. Parlava dels drets lingüístics amb la profunditat dels qui viuen la cultura com un compromís vital i advertia que la uniformitat imposada és sempre una forma de dominació. La seua mirada humanista i internacionalista abraçava els pobles de tots els continents. Sempre al costat dels qui pateixen, sempre fidel a les llibertats, entenia la solidaritat com un diàleg entre iguals i com un pacte d’esperança entre pobles que s’ajuden a mantindre’s dempeus.
La llavor que Alfons Llorenç va sembrar —la d’un país obert, culte, digne i compromés amb totes les causes nobles— continua germinant. Ens deixa un llegat que ens interpel·la i ens obliga: les llengües i les cultures no són murs, sinó ponts; no són fronteres, sinó camins; no són obstacles, sinó llavors de futur. Per això, i per molt més, Alfons continuarà sent un valencià universal.
