Ara fa quasi un mes el director de la Cambra de Comerç d’Alacant, Carlos Baño, va ser entrevistat al canal televisiu 8Mediterráneo, des del qual va defensar la independència de les patronals alacantines envers la CEV, la patronal valenciana. Ho va dir carregant explícitament contra aquesta última organització, a qui va acusar d’imposar que les entitats empresarials de la demarcació d’Alacant hagen de treballar dins d’aquest altre organisme autonòmic que presideix Salvador Navarro «sense autonomia». Prova de les discrepàncies va ser que la CEV no va acudir a l’última Nit de l’Economia Alacantina convocada per la Cambra de Comerç, que enguany s’ha vestit de solidaritat després de l’episodi de la DANA.
Aquest enfrontament, rescatat recentment pel diari Información, no és nou. Baño, que va accedir a la Cambra l’any 2022, ha aprofundit en un distanciament tradicional que una part important de les elits alacantines han alimentat al llarg de la història. Actualment Uepal, la Unió Empresarial de la Província d’Alacant, exigeix una autonomia envers la patronal autonòmica i la unió només quan calga defensar interessos compartits.
🔴 El movimiento #QuieroCorredor reúne en Valencia a líderes empresariales y representantes de la sociedad civil, entre los que se encuentra 𝐂𝐚́𝐦𝐚𝐫𝐚 𝐀𝐥𝐢𝐜𝐚𝐧𝐭𝐞, para reivindicar la finalización de las obras del 𝐂𝐨𝐫𝐫𝐞𝐝𝐨𝐫 𝐌𝐞𝐝𝐢𝐭𝐞𝐫𝐫𝐚́𝐧𝐞𝐨. pic.twitter.com/eknddmhJ9Z
— Cámara Alicante (@CamaraAlicante) September 23, 2024
Aquest distanciament no és nou. La patronal alacantina Coepa va desaparèixer l’any 2015 després d’anys de malbaratament econòmic i d’una manca de transparència que el Govern del Botànic no va passar per alt. Va ser així que la CEV, limitada a la demarcació de València, es va estendre arreu del país i va absorbir el que quedava de l’associació alacantina.
Aquest desenllaç va ser durament criticat per dirigents empresarials alacantins, que hi van veure intervencionisme polític de tall centralista i mai van admetre les causes que havien conduït a la ruïna de la patronal meridional.
Disputes
No era la primera vegada que empresaris alacantins de primer nivell s’expressaven en aquest sentit. Qui fora president de la Diputació d’Alacant amb el PSOE i posteriorment president de la Cambra de Comerç, Antonio Fernández Valenzuela –un dels grans mentors de l’actual president Carlos Mazón–, ja van voler trencar amb l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) per considerar que des de València no es defensava com calia les infraestructures ferroviàries per a Alacant o l’arribada d’aigua a través de transvasaments. Modesto Crespo, últim president de la CAM; Enrique Ortiz, aleshores ja propietari de l’Hèrcules CF; o Joaquín Rocamora, expresident de Coepa, defensaven també aquesta separació.
Desapareguda Coepa i estesa la CEV després de moltes protestes d’empresaris que reclamaven l’autonomia provincial, Uepal es va constituir el 2018 com la patronal representativa de la demarcació. S’evidenciava una vegada més la voluntat de l’empresariat de la demarcació meridional valenciana d’operar de manera com a mínim distingida dins del territori, o fins i tot independent, tot i que aquesta intenció va ser vetada per la CEOE, que reconeixia la CEV com a patronal valenciana i avortava l’intent de Uepal d’ingressar en la gran patronal espanyola.
Una notícia que va deixar en fora de joc aquesta patronal, que encara té en el seu provincialisme estricte la seua raó d’existir, i en Carlos Baño un altaveu del seu missatge. Uepal, en tot cas, ha aconseguit contrapartides de la CEV, que ha arribat a canviar els estatuts recentment perquè les patronals provincials hi tinguen més pes, si bé aquestes mesures no han sigut suficients per a la patronal alacantina.
Precedents
I és que la realitat autonòmica no ha jugat mai a favor de la voluntat dels empresaris del sud –o si més no dels que diuen representar-los. Als anys quaranta del segle passat la Caja de Ahorros del Sureste de España –precedent de la futura CAM– es va constituir fusionant la Caja de Ahorros y Monte Piedad de Alicante amb les caixes de Cartagena, Múrcia, Iecla i Jumella. Aquell concepte, el del Sureste, també va intentar ser convertit en una realitat política amb l’empenta de mitjans com el diari La Verdad, que duia per subtítol «diario del Sureste», i que apostava per l’apropament entre les demarcacions d’Alacant, Múrcia, Albacete i Almeria amb el patrocini també de l’historiador Vicente Ramos Pérez, cronista oficial de la província d’Alacant durant el franquisme, un dels més oposats a la realitat autonòmica i que va arribar a militar en Unió Valenciana.
L’intent d’aproximar Alacant a Múrcia ja s’havia pogut divisar durant la Segona República, quan les resistències del republicanisme alacantí a apostar per l’autonomia del País Valencià –rebutjaven el centralisme de la proposta– van fer plantejar la incorporació de la província de Múrcia a aquell projecte en un primer moment. Anys després, la reiterada denúncia de la classe empresarial alacantina cap a València per «centralisme» i «incomprensió» constitueix la principal pantalla visible –potser l’única– de les velles batalles d’Alacant contra València. Un sentiment que en termes empresarials ha tornat a posar sobre la taula Carlos Baño, president de la Cambra de Comerç d’Alacant i persona molt pròxima al president Mazón.
