La manifestació de l’Orgull que va omplir els carrers de València dissabte, no soles va ser la més multitudinària dels darrers anys –amb més de 20.000 participants- sinó també la més política. Al costat dels grans camions més comercials llogats per les discoteques, À Punt, l’organització dels Gay Games o altres empreses, abundaven les pancartes i cartells –la majoria artesanals i espontànies- amb lemes antifeixistes.
L’actual conjuntura política ha convertit el que els darrers anys era una festa amb certa connotació reivindicativa, amb tota una demostració de força davant la intolerància. Amb l’arribada de l’extrema dreta a posicions de govern i les eleccions del pròxim 23 de juliol que es presenten, cada volta més, com l’última trinxera a defensar davant la marea verda-blava. En aquest context és normal que PSOE i Compromís apostaren pel desplegament massiu, amb presència de moltes cares conegudes, autobusos propis i gran distribució de marxandatge. Si l’èxit de cada organització es poguera determinar per la quantitat de manifestants que duien la seua enganxina, queda clar que els valencianistes van guanyar de carrer. Ja fa temps que Compromís es mou com peix en l’aigua en un ambient urbà i jove, parle la llengua que parle. També hi eren, és clar, Podem i Esquera Unida, però la feblesa en que han quedat ambdues organitzacions després del 28 de maig també es podia percebre en la seua presència.
El PP incòmode
Mentre Vox ha fet de l’atac als drets LGTBI una de les seues principals senyes d’identitat –només cal veure la immensa lona que han instal·lat a Madrid o la primera mesura del govern municipal a Nàquera-, el PP es troba en una situació de frontera on aquesta politització de l’Orgull el posa en una situació incòmoda.
El PP va voler estar i no estar a la manifestació. Sense bloc propi, al seu perfil de Twitter va publicar la presència de la diputada Marisa Gayo i dels regidors Stephane Soriano i Rocio Gil, de Benaguasil i València respectivament. El seu pas no devia ser pas fàcil, en un espai totalment dominat per les les forces d’esquerra i ple de proclames contra els seus aliats de Vox.
El major gest del PP cap a la comunitat LGTBI el va protagonitzar l’alcaldessa de València, Maria José Catalá, qui va optar per il·luminar la façana de l’Ajuntament amb els colors de la bandera arc iris. Una iniciativa durament criticada des de les xarxes socials, tant per la seua «hipocresia» pels que pacten amb el PP, com per «vendre’s al lobby gai». «Per açò, s’hauria pogut quedar Ribó», li recrimina un usuari.
Més prudent, el president Carlos Mazón va optar per no fer cap menció a la manifestació ni a l’Orgull en general. Un silenci que pot llegir-se com una voluntat zaplanista d’evitar clavar-se en jardins d’on no es pot eixir ben parat o bé –més inquietant- no voler ferir la sensibilitat dels seus socis de govern.
Siga com siga, ara mateix la comunitat LGTBI –juntament amb les dones- és una de les que té més motius per mobilitzar-se de cara al 23 de juliol i el seu vot pot ser decisiu en un resultat que s’espera molt ajustat. Si la derrota de les esquerres el maig va deure’s precisament per la desmobilització de part del seu electorat, les sobreactuacions de Vox durant el pròxim mes poden servir precisament per tornar aquesta gent als col·legis electorals. Una situació especialment incòmoda per al PP, obligat a marcar distàncies amb el seu únic soci possible i, al mateix temps, protegir la seua frontera electoral dreta.
